Catedral de Santiago de Compostela. Compostela, A Coruña-Galícia-Espanya

ACTIVITATS

Context Històric i artístic

Models, influències i pervivències

Materials, tècniques i espai constructiu

GALERIA FOTOGRÀFICA

Fes click a les fotos.

1.- Fitxa tècnica:

Títol: Catedral de Santiago de Compostela.

Autor: Bernardo “el Vell” i Galperinus Robertus citats al Codex Calixtinus (Lib. V, cap. 9). Mestre Esteban (1093-1101), Mestre Mateo (1168-1188, façana occidental: Pòrtic de la Glòria-cripta, cor, tribunes i tancament de les voltes).

Obra col·lectiva, fruit d’un taller medieval (no d’una única persona). No obstant, algunes directrius, van estar vinculades als arquebisbes Diego Peláez (1070-1088), Diego Gelmírez (1070?-1140) i Pedro Suárez de Deza (1173-1206).

Cronologia: No hi ha unanimitat, però la capçalera de la catedral es comença a partir de 1075. Al 1077 està en construcció (amb les tres capelles centrals de la girola) i per tant d’aquestes dates són els capitells de l’interior de l’absis. Al 1124 es projecta el claustre, desaparegut.

1168-1188 Pòrtic de la Glòria: inscripció ANNO: AB INCARNACIONE: DNI: MCLXXXVIII; ERA ICCXXVI; DIE KL: APRILIS: SVPER: LIMINARIA: PRINCIPALIUM: PORTALIUM / ECCLESIE: BEATI: JACOBI: SUNT: COLLOCATA: PER: MAGISTRVM MATHEVM / QUI: A FUNDAMENTIS: IPSORUM: PORTALIUM: GESSIT: MAGISTERIVM1.

Porta de Platerías (sud, entrada del bisbe) entre 1073 i 1103, escultura al 1104.

Porta Francígena (nord, entrada de pelegrins) entre 1101-1111.

Consagració de l’església al 1211 amb el rei de Lleó Alfonso IX (1171-1230).

Estil: Romànic.

Gènere: Arquitectura i escultura.

Materials: Pedra calcària, granit (per problemes d’estabilitat) i marbre (spolia romans i explotació de la zona). Policromia (lapislàtzuli, vermelló, or, plata…)

Dimensions: 97 m. de llarg. La nau central té una alçada de 22 m. i 32 m. al creuer, i una amplada de 8,5 m. Gran verticalitat. L’estructura de l’edifici comprèn una àrea de 8.000 m2.

Pòrtic de la Glòria: 17,50 m. de llargada per 4,50 m. d’ample. Timpà de 8 m. d’amplada.

Localització (original i actual): Ciutat de Compostela.

Funció: Edifici de culte cristià, meta del camí de peregrinació més important de l’Edat Mitjana juntament amb els que portaven a Roma i Jerusalem (cinc artèries per tot França condueixen a Santiago). Les tres portalades d’entrada a la catedral (dues al creuer), tenen un caràcter propagandístic i didàctic.


2.- Contextualització i datació:

Del segle XI a principis del XIII (1075-1211) es va erigir una de les catedrals més importants del món  a la ciutat de Compostela, església que compta amb una obra mestra de l’escultura romànica per la seva originalitat, qualitat i complexitat: el Pòrtic de la Glòria, la meta del Camí, l’avantsala del Cel.

Entre els anys 820-823, al lloc on s’havia trobat la tomba de l’apòstol Santiago2 es va començar una capella, destruïda per Al Mansur, després reconstruïda i convertida en una magnífica catedral. El fet que el cos del deixeble de Crist estigués “sencer” convertia  la relíquia en la més gran que es conservava al món en els primers temps del cristianisme, de manera que milers i milers de fidels cada any volien veure-la i venerar-la. Ali Ben Yusuf, en 1121 comentava: “tanta és la multitud dels que van i venen que gairebé no deixen lliure la calçada que va a Occident”. El Camí de Sant Jaume es va transformar en la major via de peregrinació d’Occident, i Compostela (Campus stellae) en una capital del món cristià en clara competició amb Roma i Jerusalem. L’església (coberta totalment amb voltes) va ser pensada, des del principi per donar cabuda a molts pelegrins i el projecte va ser de dimensions considerables. Aquesta gran obra s’ha de posar en relació amb les fàbriques monumentals de Cluny, Saint-Sernin de Toulouse, Sainte-Foy de Conques, Saint-Martin de Tours i Saint-Martial de Limoges.

La història constructiva de la catedral és llarga i complexa. Gelmírez va aconseguir que la diòcesi compostel·lana fos elevada a la condició d’arquebisbat (1120) i va ser sota la seva prelatura quan, entre 1100 i 1122, les dues portes del creuer (Platerías i Francígena) van ser  decorades amb ambiciosos programes escultòrics. La primera va ser finalitzada en 1104, però quan l’església va patir un considerable incendi a ella es van afegir els relleus de la porta Francigena (on es trobaven els pelegrins quan arribaven a la meta del Camí) i van convertir  Platerías en un estrany “trenclacosques”.

Paral·lel al poder econòmic de la seu, alguns manuscrits de la seva rica biblioteca (com el Codex Calixtinus 1137-1140, el Beato de Ferran I i Sanxa, el Tumbo A 1129-1134 o el Tumbo menor entre d’altres) donen fe d’una vida religiosa intensa i un creixement espiritual i cultural considerable. El cabal de prestigi i la presència de dirigents de gran personalitat expliquen l’explosió de donacions que van permetre enriquir enormement els dominis de Compostela durant la segona meitat del segle XI i tot el segle XII. A més, cal tenir en compte que la defensa de la seu apostòlica va incrementar el seu poder i control del territori.

1188 és la data de finalització del Pòrtic de la Glòria realitzat per Mateo tal com consta a la inscripció de les llindes, realitzada amb una exquisida cal·ligrafia. Poc és el que sabem d’aquest personatge capital per entendre l’Art romànic, però potser conservem el seu autoretrat. L’any 1866, José Villa-Amil va afirmar haver vist a la cartel·la del personatge que es troba al peu del mainell la paraula, ara esborrada, architectus i en la base fecit [va fer]. Tot apunta a que aquesta estàtua (coneguda popularment com Santo dos croques) podria ser un retrat de l’artista que es representa vestit com un intel·lectual, agenollat i mirant cap a l’altar. Sigui ell o no (no hi unanimitat sobre aquesta proposta), Mateo va ser el responsable d’una  de les obres més importants del romànic europeu: el disseny de les cobertes de l’església i la monumental façana de la catedral de Compostela.


3.- Descripció, iconografia i aspectes més rellevants:

La planta de l’església és de creu llatina amb tres naus, un gran creuer (per on “transita” el Botafumeiro3 i una enorme capçalera que presenta girola i cinc capelles radials (la central, advocada al Salvador, és diferent de la resta: és recta). La coberta de la nau central (més ampla i alta que les laterals) és de volta de canó i les laterals, de deu trams, són de volta d’aresta. A més, l’església té una tribuna (galeria sobre les naus laterals) que permet donar el tomb a l’edifici i que, oberta a la nau central, permet accedir al Palau episcopal. La tribuna s’obre a la nau central a través de grans arcs de mig punt (del mateix ample que els inferiors) que emmarquen dos arcs geminats. La proporcionalitat i simetria del temple és perfecta i la sensació d’espai i llum és indescriptible.

Les portes laterals del creuer permetien l’entrada i sortida de fidels que arribaven a la tomba, situada en una cripta sota l’altar major. La catedral estava oberta de nit fins 1520 i qualsevol que arribés es trobava la representació de l’univers espiritual medieval: un Pantocràtor del doble de la mida humana, l’orquestra de l’Apocalipsi, personatges de l’Antic i el Nou Testament, i el cel i l’infern.

La gran portalada de l’església, que s’obria a la plaça principal de la ciutat medieval, és la joia del romànic de la catedral. Es tracta d’una imatge pensada per estar a la vista de tothom, encara que avui queda oculta per la façana de l’Obradoiro realitzada al segle XVIII. El Pòrtic de la Glòria evoca la Jerusalem celestial i es troba organitzat en tres entrades (sense timpà les laterals). Alguns estudiosos defensen que la porta esquerra es refereix als justos de l’Antic Testament, mentre la dreta representa el Judici amb la condemna eterna dels pecadors, i altres interpreten l’accés esquerre com el Llimb i el dret com l’Infern. Al centre d’aquesta exuberant portalada es troba la escena de Glòria celestial amb els ressuscitats i coronats amb Crist al centre. El que veiem és la Salvació sorgida després del Judici Final (Mt 24:29-31 i 25:31-36) d’acord amb la descripció de l’Apocalipsi (Ap. 4:2-5 i 21:8) i la Segona Vinguda.

La triple estructura horitzontal (a la manera de tríptic) es duplica en la triple estructura vertical que, a través de la iconografia de les claus de volta de la cripta (on es representen àngels sostenint un sol i una lluna, com correspon al nivell terra), passa del nivell de circulació de les naus al de la tribuna (on apareix l’Anyell de Déu, evocant la descripció de la Nova Jerusalem segons Ap. 21:23-26). La cripta era necessària per salvar el desnivell del terreny de la construcció i sobre ella s’assenta el Pòrtic. Arquitectura i escultura van de la mà.

El majestuós timpà central del Pòrtic de la Glòria, enterament policromat, apareix presidit per Crist mostrant les nafres de la Passió (per a oferir el seu costat més humà) assegut en el seu tron fent visible el seu Sacrifici. Els quatre evangelistes que l’envolten es representen humanitzats, individualitzats i amb una fórmula amb escassos casos paral·lels que és la d’escriure sobre els animals del corresponent tetramorf de manera naturalista. La monumental peça central es completa amb àngels portadors dels instruments de la Passió4, després d’ells es disposen els Quaranta Benaurats del text apocalíptic.

La gran arquivolta entorn del timpà està ocupada, de manera radial, pels Vint-i-quatre Ancians de l’Apocalipsi, coronats segons la seva condició reial, que aclamen al Salvador fent sonar els seus instruments musicals5. La seva presència en tota una arquivolta és habitual en obres de l’entorn de Silos, l’altra obra cabdal de la plàstica romànica peninsular, a Castella (Santo Domingo de Soria, Moradillo de Sedano, Ahedo de Butrón i Cerezo de Riotirón) o Navarra (San Miguel de Estella).

Al mainell es troba la magnífica figura sedent de Sant Jaume amb el bastó de pelegrí. És el patró de l’església, que ens rep sota Crist, mentre ens recorda mitjançant les paraules del pergamí Misit em Dominus (Em va enviar el Senyor). Sobre el seu cap, la columna acaba amb una peça on es representen les temptacions de Crist. Els peus del sant descansen sobre un capitell amb la Trinitat Paternitas6, capitell que culmina un interessant arbre de Jessè (arbre genealògic de Jesucrist des del  pare del rei David7). La base del mainell descansa sobre una figura amb barba i dos lleons amb les boques obertes (potser per on sortia fum, encens o sons des de la cripta). Al peu d’aquesta columna central a la zona que mira cap a  l’altar major, apareix el suposat retrat del artífex d’aquesta obra: el Mestre Mateo.

A les columnes de la porta central, així com a les dues portes laterals, apareixen representats vuit apòstols, segons la idea de iuventus, vuit profetes (sis a la contra façana), més grans, i altres figures amb els seus atributs. Tots estan coronats amb el seu respectiu capitell on es representen diferents animals i caps humans amb motius de fulles. Tots estan policromats i el seu nom estava inscrit als llibres o pergamins que sostenen a les seves mans8.

Animals, dimonis i altres criatures fantàstiques ens submergeixen en el cor del món medieval i es troben aixafades per les columnes, segurament com a símbol del triomf del bé sobre el mal. Els grans escultors del Pòrtic van ser capaços, sota l’atenta supervisió de Mateo, de realitzar més de 200 figures i relleus d’ inigualable qualitat (com ara el del profeta Daniel imbuït d’un somriure misteriós o el del rostre d’Isaïes ple de reflexió i malenconia).

La façana de Platerías, porta meridional del creuer, es va edificar abans del 1104 i durant els segles següents se li van anar afegint elements procedents d’altres llocs de la catedral. Consta de dues portes amb arquivoltes sobre onze columnes adossades: tres de marbre blanc (la central i les extremes) i la resta de granit amb les figures de dotze profetes i els apòstols. No obstant, a la portada, segons J. Martínez de Aguirre, el missatge se centrava en les recomanacions de l’Epístola de Santiago (St 1:3-4, 12, 15; 2:15-17).  Al timpà de la porta esquerra apareix Crist temptat per un grup de dimonis i una dona a mig vestir amb una calavera a les mans (interpretada com Eva o una dona adúltera). Als brancals apareixen Andreu i Moisès i al contrafort esquerre, el rei David assegut en el seu tron, la creació d’Adam i Crist beneint.

Al timpà de la porta dreta apareixen diverses escenes de la Passió de Crist i l’Adoració dels Mags, mentre en un dels brancals destaca la inscripció que commemora la col·locació de la primera pedra: ERA / IC / XVI / V IDUS / JULLII (era Hispànica9 que correspon a l’any 1078).

Platerías, la desapareguda  i desmembrada Francígena i el Pòrtic de la Glòria donen idea de la complexitat i qualitat de l’ escultura d’aquesta catedral, a la qual s’han d’afegir els capitells interiors i el desaparegut cor petri. Santiago de Compostela és una obra de primera magnitud en una arquitectura que no té res de petita, res d’obscura, res de simple i res d’austera, tòpics que massa sovint es vinculen amb el segle XII, un segle ple d’obres grans, lluminoses, complexes i riques, obres de primera categoria pensades per il·lustrats membres d’altes jerarquies eclesiàstiques o poderosos membres de famílies aristocràtiques i executades per mestres de gran virtuosisme i capacitat innovadora.

Restauracions i problemes:

Durant el segle XVIII es va encarregar a Fernando de Casas Novoa la construcció d’una façana barroca davant del Pòrtic de la Glòria que el va relegar a l’interior de la catedral, il·luminat per grans finestrals i protegit de la pluja de la plaça de l’Obradoiro. Per pujar fins l’entrada de l’església Ginés Martínez va realitzar les escales. Les primitives torres romàniques que es trobaven a la façana principal de la catedral es van “folrar” en aquell moment. La denominada torre de les Campanes (la dreta) amb una alçada d’entre 75 i 80 metres conserva el seu primer cos del segle XII amb les modificacions del segle XV.

Fins al segle XVII va existir un cor de pedra, el realitzat pel Mestre Mateo i el seu taller cap al 1200, que ocupava quatre trams de la nau central. Tenia forma de rectangle amb cresteria i setials decorats amb imatges d’Apòstols i Profetes entre edificis representant la Jerusalem Celestial. Va ser desmuntat el 1603 per substituir-lo per un altre de fusta. Les peces van ser descontextualitzades.

Recentment s’han determinat quines van ser les escultures (Ezequiel i Jeremies o Abraham i Isaac) que es van retirar del museu de la catedral de Santiago a l’any 1948 i van ser portades al Pazo de Meirás en 1955. Aquestes escultures, d’entre 1,70-1,80 m. procedien de la façana del Pòrtic de la Glòria, juntament amb altres personatges com David, Salomó, Elíes, Enoc, Malaquies (?) una escultura sense identificació (Ferran II/Miles Christi ?) i una estàtua sense cap (descoberta en una excavació de l’interior de la torre sud).

L’ambiciós procés de restauració del Pòrtic de la Glòria, iniciat en 2009 i finalitzat en 2019, ha permès estabilitzar el conjunt i preservar la policromia que encara es conservava. Durant

la fase d’intervenció es va confirmar l’existència de tres policromats: una primera pintura de la decoració medieval (visible en l’àngel que porta la columna o els que porten la creu), que conserva el blau lapislàtzuli, una segona policromia que dataria del segle XVI, coincidint amb les primeres modificacions de la portada exterior, i una tercera policromia que es realitzaria en el segle XVII i que és la que es troba més visible en l’actualitat. En el segle XIX fins i tot es va fer un buidatge en guix per al Victoria and Albert Museum de Londres.


4.- Bibliografia més recent i webgrafia:

Moralejo Álvarez, Serafín, “El 1 de abril de 1188. Marco histórico y contexto litúrgico en la obra del Pórtico de la Gloria”, a VV. AA. El Pórtico de la Gloria. Música, arte y pensamiento, Santiago, 1988, pp. 19-36; VVAA, Compostela y Europa, Madrid, 2010; Senra, José Luis, En el principio: Génesis de la catedral románica de Santiago de Compostela-Contexto, construcción y programa iconográfico, Santiago de Compostela, 2014; Prado-Vilar, Francisco, “La culminación de la catedral románica: el Maestro Mateo y la escenografía del Pórtico de la Gloria”, a Pérez González, J. M. (dir.), Enciclopedia del Románico en Galicia, vol. II, Aguilar de Campoo, 2013, pp. 989-1018; Prado-Vilar, Francisco, Stupor et mirabilia: el imaginario escatológico del maestro Mateo en el Pórtico de la Gloria, a El románico y sus mundos imaginados, Aguilar de Campoo, 2014, pp. 181-204; Castiñeiras González, Manuel, “La iglesia del Paraíso: el Pórtico de la Gloria como puerta del Cielo”, a Maestro Mateo en el Museo del Prado, catálogo de exposición, Madrid, 2016, pp. 52-86; Yzquierdo Peiró, R., “El Maestro Mateo en la Catedral de Santiago”, a Maestro Mateo en el Museo del Prado, catálogo de exposición, Madrid, 2016, pp. 18-51.

https://youtu.be/G_vLKId7-EU

https://sketchfab.com/MUSEOCATEDRALDESANTIAGO/models

http://catedraldesantiago.es/el-museo-catedral-de-santiago-presenta-su-catalogo-digital/

https://fundacionbarrie.org/prensa-restauracion-portico-da-gloria

https://www.rtve.es/television/20111121/catedral-santiago-compostela-mitad-invisible/477013.shtml


[1] 1168 és l’any de signatura del document-privilegi de la renta vitalícia al Mestre Mateo per part del rei Fernando II de Lleó (1137-1188) “per la direcció de l’obra”: Dono et concedo tibi magistri Matheo, qui operis prefati apostoli primatum obtines et magisterium, in unoquoque anno, in meditate mea moneta sancti Jacobi, refectionem duarum marcharum singulis ebdomadibus, et quo defuerit in una ebdomada suppleatur in alia, ita quod hec refectio valeat tibi centum morabitinos per unumquemque annum. Hoc munus, hoc donum do tibi omni tempore vite tue Semper habendum, quatinus et operi sancti Jacobi ettue inde persone melius sit, et qui viderint prefato operi studiosius invigilent et insistant. Mateo va finalitzar les naus i la tribuna de la catedral, la façana, la portalada principal, la cripta i el cor petri. La llinda del Pòrtic de la Glòria té la següent inscripció: L’any de l’Encarnació del senyor de 1188, era 1226, en el dia de les kalendes d’abril, les llindes del pòrtic principal de l’església del Benaurat Santiago van ser col·locades pel Mestre Mateo, que va dirigir aquest portal des dels seus fonaments.

[2] Pelayo, ermità, comunica el descobriment al bisbe Teodomiro, qui informa al rei Alfons II (791-842).

[3] Enorme encenser de 1,60 m. d’alçada i 62 kg. de pes (buit) que supera els 100 kg. quan es comença a moure. Un grup de vuit persones el posen en moviment i pot arribar als 68 km/h pel creuer de la catedral. Consta la seva existència des del segle XI, però òbviament no és l’actual.

[4] Les Arma Christi són la creu, la corona d’espines, la llança i els claus, la columna de la Flagel·lació i la gerra amb la que es neteja Ponç Pilat.

[5] Sobre la música: Villanueva Abelairas, Carlos (dir.), El Pórtico de la Gloria. Música, arte y pensamiento, Santiago, 1989; i López Calo, José (coord.), Los instrumentos del Pórtico de la Gloria. Su reconstrucción y la música de su tiempo, 2 vols., A Coruña, 1993.

[6] Només existeixen 5 relleus que tinguin aquest tema en tot el context medieval europeu, els altres, tots peninsulars, es troben a Santo Domingo de Silos, Santo Domingo de la Calzada, Santo Domingo de Soria i San Nicolás de Tudela. Un claustre (espai de caràcter privat reservat a la comunitat), tres portalades i un absis. La imatge mostra una tipologia especialment inaudita que consta del Colom de l’Esperit Sant sobre el cap de l’Ancià Déu que acull a un Nen en el seu si (qui est in sinu Patris).

[7] Els cinc conjunts trinitaris hispans que presenten la Paternitas trinitària semblen partir d’un prototip comú vinculat a un arbre de Jesé: Silos, Compostela i la Calzada són clars sobre aquest tema. Sòria i Tudela, no obstant, no ho són, però mostren elements vegetals que evoquen brancatges i destaquen a Isaïes, protagonista clau de la profecia que esmenta la genealogia de Crist.

[8] Un dels drames litúrgics medievals amb posada en escena més elaborada va ser l’Ordo Prophetarum, processió de profetes que recitaven els versos de les seves profecies en les que es dona testimonio de la divinitat de Crist, llegit a l’ofici de Nadal. Per exemple, Isaïes introdueix una profecia sobre el judici de Déu a Israel: ISAIAS PROPHETA / STAT AD IUDICANDUM DOMINUS ET STAT AD IUDICANDOS POPULOS.

[9] És una variant del calendari julià difosa a Hispània i emprada fins al segle XIV, segons els regnes. Té com a any 1 el 38 aC, l’any que es renovà el pacte de Triumvirat que proporcionà a Octavi August el govern d’Hispània. Es tracta de la data simbòlica de començament de la Pax Romana a la regió. Per tal de convertir una data de l’era hispànica en la nostra només cal sumar trenta-vuit (38) anys.