Llotja de València. València-Espanya

ACTIVITATS

Context històric i artístic

Models, influències i pervivències

Materials, tècniques i espai constructiu

GALERIA FOTOGRÀFICA

Fes click a les fotos.

1.- Fitxa tècnica:

Títol: Llotja de València, anomenada Llotja dels Mercaders i, impròpiament, Llotja de la Seda.

Autor: Pere Compte i Joan Yvarra. La mort d’Yvarra el 1486 va deixar Compte com a únic responsable de la construcció.

Cronologia: 26 de desembre de 1482 col·locació de la primera pedra. Començament efectiu, el 5 de febrer de 1483.

Estil: Gòtic amb cert repertori Renaixentista.

Gènere: Arquitectura i elements decoratius escultòrics.

Tècnica: Arquitectura i relleus en pedra.

Materials: Pedra i marbres de colors.

Dimensions: Supera els 2.000 m2 entre zones edificades i sense edificar.

Localització (original i actual): Ciutat de València.

Funció: Edifici per allotjar tot tipus d’operacions mercantils.

Rellevància en la Història de l’Art: Alta.

2.- Contextualització i datació:

L’edifici es troba a València, capital de regne des de la seva conquesta el 1238 per part de Jaume I el Conqueridor. Malgrat que el segle XIV es caracteritzà per fortes convulsions econòmiques, polítiques i socials –incloent-hi la pesta-, la ciutat –gràcies a la tenacitat dels seus ciutadans, la perfecta organització del comerç a través de gremis i confraries, i la sòlida infraestructura agrícola hereva en part de la cultura musulmana- no va patir la mateixa davallada que altres com Barcelona o Mallorca. De fet, València fou la ciutat cristiana més poblada de la Península Ibèrica l’any en què començaren les obres de la Llotja, situació que contrasta amb la que es vivia en d’altres indrets d’Europa, objecte d’una llarga crisi demogràfica i econòmica.

Les referències més antigues de la Llotja daten de 1344, quan el Consell de la Ciutat es reuní per acordar una ampliació de l’edifici ja existent, ampliació que es va dur a terme el 1346, encara que alguns estudiosos defensen que es va efectuar el 1388. L’edifici va tornar a ampliar-se i reconstruir-se el 1444, si bé el començament oficial de la construcció de la Llotja que avui coneixem fou el 1482 i la seva conclusió, en un temps inusual de 15 anys, fou durant el desembre de 1495. Per aconseguir erigir-la ràpidament s’assignà un impost de mercaderia per cobrir les despeses, es compraren les edificacions properes i s’expropiaren alguns terrenys per poder construir tot el que s’ha anomenat “programa de la Llotja”: el Saló de Contractacions, la torre i l’hort conegut com el pati dels tarongers.

Malgrat les escasses referències que disposem d’aquesta institució, sabem que en el seu interior es realitzaven nombrosos tipus d’accions i transaccions comercials, així que és impropi anomenar-la “de la seda” doncs aquesta expressió al·ludeix exclusivament a una sola activitat quan, pel contrari, dins el saló s’albergaven operacions mercantils de molt diversa índole. Igualment, cal assenyalar la seva localització dins l’urbanisme de la València medieval que ve justificada per raons de caire funcional: entre d’altres, el seu entorn amb concentració de comerços i mercats, i la seva proximitat respecte a l’antiga llotja.

3.- Descripció i aspectes més rellevants:

El 12 de gener de 1481 se sol·licità la presència dels Mestres Pedrapiquers Pere Compte –de vàlua reconeguda per la seva actuació en la catedral de la ciutat- i Joan Yvarra per a projectar i construir la nova Llotja. El projecte s’inspirà en la predecessora Llotja de Mallorca a la qual, d’acord amb l’explícit desig del Consell de la Ciutat, havia de superar en importància, bellesa i grandària. De fet, la similitud entre alguns dels elements constructius d’ambdues edificacions –sobretot les precioses columnes del Saló de Contractació- incloses les façanes i l’escala de caragol és prou il·lustrativa.

El llibre de comptes de l’obra fa referència a la primera entrada de materials (guix, arena, fusta, claus, eines i altres estris de treball) amb data del 5 de febrer de 1483, mentre consta que el desembre de 1498 finalitzaren les obres del Saló de Contractacions i de la torre, acabant-se l’obra del pavelló del Consolat l’any 1548 sota la direcció dels mestres Joan Corbera i Domingo de Urtiaga, que van continuar l’obra de Pere Compte i Joan Yvarra.

El conjunt monumental es conforma per tres cossos, clarament diferenciats, complementat per un hort i unes dependències secundàries més tardanes. A l’encàrrec inicial corresponen, deixant de banda l’hort que es dugué a terme el 1519, el gran saló destinat a les transaccions comercials, anomenat col·loquialment Saló Columnari i la torre. Sembla ser, d’acord amb la recent tesi de Ramírez Blanco i segons les evidències materials, que el cos destinat al Consolat de Mar s’erigí en un moment posterior, amb molta lentitud i amb moltíssimes interrupcions.

La rectangular Sala de Contractació (Saló Columnari) és espectacular i es troba dividida en tres naus mitjançant 8 columnes helicoïdals i sense capitells que, amb les altres 16 columnes adossades als murs, sostenen una exquisida volta de creueria que afavoreix un espai ampli i diàfan. Molt belles i harmoniosament entrellaçades amb cadascuna de les nervadures de les voltes, el seu traçat falseja el seu imponent diàmetre suposant-les (donen la impressió de ser) més esveltes del que són realment, al temps que denoten el domini d’estereotomia[efn_note]L’estereotomia és l’art de tallar les pedres, la fusta i el ferro. També és la tècnica de representar gràficament i amb precisió la forma d’un objecte de tres dimensions.[/efn_note] del seu artífex, el mestre pedrapiquer Pere Compte. Les quinze voltes de traceria gòtica amb nervis que es confonen amb les columnes com si fossin palmeres, donen lloc a una excel·lent visió unitària i integradora de l’espai interior. La magnífica sala, amb paviment de marbre de colors realitzat pel pisà Matheu de Miquel, encara que seguint a la proposta de Pere Compte, disposa d’una porta en cadascuna de les seves quatre façanes, que presenten portes i finestrals que han sofert diverses restauracions al llarg del temps. La façana principal té una varietat i riquesa iconogràfica que, amb la disposició i tipologia de la portalada i finestres, remet a un temple: un temple dedicat al comerç. El seu aspecte interior i exterior és d’una senzillesa només interrompuda per la presència de carreus motllurats en alguns sectors de l’edifici, mentre que l’absència de contraforts i arcbotants, tan característics del món gòtic, l’apropen al llenguatge arquitectònic renaixentista. També convé mencionar els murs que, encara que realitzats amb la tècnica romana a sacco[efn_note]Consisteix en una doble fulla de carreus que, situant-se en l’intrados i el trasdos dels murs, es completava amb un farcit interior més pobre a base de pedres i argamassa.[/efn_note], semblen assimilar-se més al concepte de placat petri pel seu sorprenent i limitat espessor.

Al mateix temps que s’erigia la Sala de Contractació, es bastí la torre, de tres pisos, amb idèntica solució constructiva. La planta baixa era una capella, coberta per una volta de creueria octopartita formant una estrella octogonal, que originàriament disposà d’una porta amb tanca per tal de separar-la del Saló Columnari. Totalment travada amb el cos de la torre i el Saló es troba l’elogiada escala de caragol que condueix als pisos superiors i que constitueix una veritable obra mestra de canteria ja que els carreus que la integren formen part de l’esgraonat i el passamans. És una escala que, íntegrament original, suposa una autèntica demostració de magisteri constructiu i funcional, a més del de l’economia de mitjans.

El tercer cos, amb solucions constructives i de cobriment més simples que els espais anteriors, és el del Consolat de Mar, construït al llarg de gairebé 50 anys. Les tres primeres plantes es van bastir sota la direcció del mestre Pere Compte, si bé a la seva mort, el 1506, va prendre el relleu el mestre Joan Corbera, qui l’enllestí vers el 1533. S’aprecien detalls –alguns inacabats- d’escultura de caire reinaixentista que, dialogant perfectament amb l’obra gòtica, ofereixen una concepció veritablement unitària i integradora. La primera planta, semisoterrani, destaca per la seva volta de creueria rebaixada. La segona té un cobriment d’enteixinat de fusta ornamentada amb pintura i pa d’or realitzat per Juan del Poyo que procedeix, realment, de la Cambra Daurada de l’antiga Casa de la Ciutat, avui desapareguda.

La Llotja de València es configura com una de les arquitectures més singulars i destacables de la Península Ibèrica i un dels exemples més rellevants d’arquitectura gòtica civil de la Baixa Edat Mitjana, motiu pel qual fou declarada Monument Nacional el 1931 i, el 1996, Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

4.- Bibliografia més recent i webgrafia:

Perpiñá García, Candela, “Los ángeles de la Lonja de los Mercaderes de Valencia (1484-ca.1498). Un estudio de iconografía musical”, IMAGO, Revista de Emblemática y Cultura Visual, núm. 6, 2014, pp. 7-25; Ramírez Blanco, Manuel Jesús, La Lonja de Valencia y su conjunto monumental, origen y desarrollo constructivo. Evolución de sus estructuras: sinopsis de las intervenciones más relevantes. Siglos XV al XX, Universitat Politècnica de València, València, 2013; Iborra Bernad, Federico i García Ros, Vicente, “La Lonja que no fue. Reflexiones e hipótesis sobre el proyecto inicial de la Lonja de Valencia”, Anales de Historia del Arte, vol. 22, 2012, pp. 295-315; Ramírez Blanco, Manuel Jesús, Lonja de Valencia. Lonja de la Humanidad, Delegación de Cultura, Ayuntamiento de Valencia, 2006; Bru i Vidal, Santiago, La Lonja de Valencia y su entorno mercantil, Ajuntament de València, València, 1995; Aldana Fernández, Salvador, La Lonja, Generalitat Valenciana, Valencia, 1994.

Envers la Llotja

http://www.lonjadevalencia.com

http://www.arteguias.com/palacio/lonjavalencia.htm

Plana de turisme amb informació sobre el monument i altres dades de caràcter pràctic

http://www.valencia-cityguide.com/es/atracciones-turisticas/monumentos/lonja-de-la-seda.html

[1] L’estereotomia és l’art de tallar les pedres, la fusta i el ferro. També és la tècnica de representar gràficament i amb precisió la forma d’un objecte de tres dimensions.

[2] Consisteix en una doble fulla de carreus que, situant-se en l’intrados i el trasdos dels murs, es completava amb un farcit interior més pobre a base de pedres i argamassa.

Podeu trobar l’estudi complert d’aquesta obra i les activitats associades a https://octaedro.com/libro/historia-de-lart-medieval/