Sant Vicenç de Cardona, Cardona. Catalunya-Espanya

GALERIA FOTOGRÀFICA

Fes click a les fotos.

1.- Fitxa tècnica:

Títol: Sant Vicenç de Cardona.

Autor: Desconegut.

Cronologia: Iniciada cap al 1029 i consagrada el 1040, encara que l’edifici no estava enllestit.

Estil: Romànic (primer romànic o romànic llombard).

Gènere: Arquitectura. També pintura al pòrtic.

Materials: Pedra local.

Dimensions: 49 x 17,5 m. Alçada: 18,80 m. la nau central, i 12,40 m. les laterals.

Localització: Cardona (Bages, Barcelona). Les pintures murals de la galilea, arrencades amb la tècnica del strappo, es conserven al MNAC, si bé in situ s’ha instal·lat una reproducció fotogràfica.

Funció: Devocional.

Rellevància en la Història de l’Art: Alta.


2.- Contextualització i datació:

Entorn l’any 1000 es van renovar molts edificis preromànics, tal com testimonien, per exemple, els cenobis de Santa Maria de Ripoll i Sant Pere de Roda o les catedrals de Girona i Vic, aquesta última consagrada el 1038 durant el pontificat de l’abat Oliba, que desenvolupà una intensa activitat arquitectònica al llarg de la seva vida.

A ulls dels homes i dones dels comtats catalans, el que distingia els edificis tenia a veure amb la qualitat dels materials constructius i els recursos utilitzats pel seu embelliment, consideracions que encara poden servir avui (si bé que de forma prudent i atenta, perquè hi ha casos complexos) per distingir les fàbriques dels dos grans moments en què es divideix el període romànic: el primer romànic o romànic llombard, i el romànic ple. En línies generals, els edificis del primer romànic, també anomenat llombard i localitzats a la Catalunya Vella, estan construïts amb aparell petit i de tall irregular, el que aconsellava revestir-lo exteriorment i interiorment per aïllar-lo de possibles humitats. Encara que desproveïts d’escultura, presenten una sèrie d’elements de plàstica arquitectònica que consisteix en arcs cecs i dents de serra, que recorren les cornises exteriors, i en franges verticals anomenades lesenes que articulen verticalment els murs. Són edificis que palesen un aniconisme especialment visible a les façanes, si bé moltes degueren exhibir pintures, com també succeïa al seu interior, o el característic joc d’adornament amb arcs cecs i lesenes, com presenten les portalades de Sant Ponç de Corbera o de Sant Jaume de Frontanyà. Per altra banda, el romànic ple, que s’imposà cap al 1140 i que és propi d’edificis reconstruïts íntegrament o parcialment, o bé bastits ex novo a la Catalunya Vella però també dels nous erigits a la Catalunya Nova, es caracteritza per utilitzar carreus de considerable grandària, regulars i molt ben escairats, que donen una aparença sumptuosa a la construcció, i pel desenvolupament de l’escultura dins i fora de l’edifici, arribant fins i tot a les portalades.

La vitalitat constructiva del segle XI fou notable, com confirmen les actes de consagració i dotació de les esglésies conservades. I un dels bastiments més cèlebres fou el de l’antiga església col·legiata de Sant Vicenç, que la historiografia unànimement ha considerat com l’edifici més excepcional de tots els construïts en aquell període. Es localitza a Cardona, vila estratègica des del punt de vista geogràfic en aixecar-se, imponent, sobre un promontori de la vall del riu Cardener. Al seu cim, s’edificà un castell que presidia la població, instal·lada en temps de Guifré el Pilós (840-897), si bé la carta de població que ens ha arribat fins avui data de l’any 986 i, per tant, ja és de temps del comte de Barcelona Borrell II (947-992). Aquesta carta poblacional designava senyor del castell al vescomte d’Osona Ermemir II i la seva descendència que, a mitjans del segle XI, prengueren el títol de vescomtes de Cardona i originaren un dels llinatges més rellevants en terres de la Catalunya Vella.

Coneixem la fundació de l’antiga església gràcies als escrits conservats. Des dels orígens va ser una capella castral, i es documenta per primer cop el 980 dins d’un testament on Giscafred concedia una vinya ad domum Sancti Vicenti qui est fundatus in castrum Cardona. A les darreries del segle X hi hauria també una comunitat de clergues, com sembla confirmar l’esmentada carta de poblament que al·ludeix a un presbiter, i ja estaria vinculada al bisbat d’Urgell. El castell, la capella i la comunitat iniciaria un breu període de crisi arran de l’expedició a Córdoba el 1010 en la qual moriren el vescomte Ramon I i el seu germà Arnulf, bisbe ausetà. Però ràpidament el seu successor Bermon (1014-1029), qui havia demanat consell a l’abat Oliba per saber com compensar els delictes que podia haver comès com a magnat, refundà la vida canonical sota la regla d’Aquisgrà. Cardona inicià, en aquell moment, una nova època de creixement patrimonial i d’expansió en sintonía amb l’impuls i supremacia del seu senyor. Seria en vida d’aquest vescomte, cap al 1029, quan s’iniciaria la construcció de l’església actual que substituiria la vella capella primitiva, avaluada segurament com inadequada. Fou solemnement consagrada el 1040 pel bisbe urgellenc Eriball, germà de Bermon i de Folc, i qui s’intitulà princeps ac dominus del castell en l’acta de consagració, atreviment esdevingut en realitat, perquè acabà sent vescomte de Cardona després de la mort dels seus predecessors.

Encara que consagrat, l’edifici no tenia enllestit el tancament superior i, segurament, devia presentar una provisional coberta de fusta. Poc després d’aquest període d’aturament de les obres en el moment de la consagració es canviaria el projecte inicial i es prosseguiria amb l’activitat edilícia que, com queda dit, afectaria al cobriment. Mentrestant, en el nou temple encara per acabar, la comunitat emprengué una pròspera existència sota l’empara dels seus senyors. Cap a finals del segle XI el vescomte Folc II (1014-1099) va introduir la regla agustiniana, més rígida que l’anterior, i establí una mena de contrapoder eclesiàstic respecte al de la Seu d’Urgell, on havia estat ardiaca durant anys. Durant la Baixa Edat Mitjana la seva importància com a centre religiós anà en declivi fins al 1592, quan el papa Climent VIII decretà la secularització de totes les canòniques regulars.


3.- Descripció i aspectes més rellevants:

Encara que la major part dels grans edificis erigits durant el segle XI ha sofert llastimoses pèrdues, significatives remodelacions i considerables ampliacions, l’església de Sant Vicenç de Cardona s’ha conservat pràcticament intacta en la seva totalitat. Malgrat els importants condicionaments orogràfics als quals es va haver de sotmetre el projecte, la fàbrica destaca per la inusual regularitat del seu aparell constructiu, per l’harmonia en les seves proporcions, pel seu disseny aparentment perfecte, i pels seus volums compactes que s’eleven de forma tan elegant com imponent.

La planta de l’església és basilical, amb forma de creu llatina, si bé les necessitats d’adaptació al terreny limitaren en gran part les seves dimensions: l’elevat transsepte, dotat dels seus respectius absis, gairebé no sobresurt en planta, i les naus laterals destaquen per la seva marcada estretor. L’accidentat relleu també va condicionar la necessitat d’una cripta que, amb funcions estructurals i litúrgiques, es desenvolupa sota l’absis major i es consagrà, sota d’advocació de sant Jaume, un any després de l’església, això és, el 1401. Amb perfil semicircular al seguir rigorosament el perímetre de l’absis, s’articula en tres naus mitjançant dues fileres de columnetes amb capitells piramidals llisos sobre els quals descansa la volta d’aresta, també sostinguda pels petits pseudopilars que arrenquen d’una mena de bancal que ressegueix tot el contorn.

L’edifici està cobert completament amb voltes, encara que part d’aquest tancament és posterior a la seva consagració, en concret el de la nau central, que seria fruit d’una segona campanya de la qual desconeixem quan s’inicià i en la que va intervenir un altre mestre del que hauria projectat i edificat la capçalera, els pilars i les naus laterals. És a dir, Sant Vicenç hauria estat “sobreedificada” amb la finalitat de donar-li una major alçada i millor il·luminació, de manera que l’església es va sobre-elevar prou com per a obrir finestres en els seus murs, aspecte molt innovador per aquelles dates en les nostres contrades. La tipologia de voltes que es poden trobar en el conjunt és prou diversa: sobre el creuer hi ha un imponent cimbori octogonal sobre una cúpula sobre trompes, segurament construït en la segona fase i després del canvi de projecte; el transsepte i el tram del presbiteri que antecedeix el quart d’esfera de l’absis major presenta voltes de canó corregut; la nau central es cobrí dins el segon moment amb una volta de canó reforçada per estilitzats arcs faixons els extrems dels quals recauen en imponents pilars articulats; i, finalment, les naus laterals exhibeixen petites voltes d’aresta, insòlitament tres per cada tram de la nau central, forma i variació fins aquell moment desconegudes en l’arquitectura romànica peninsular.

Pel que fa a l’alçat Sant Vicenç de Cardona també evidencia aspectes interessants: en primer lloc, als murs interiors de l’absis s’incrusta una sèrie d’alts nínxols esgraonats i separats mitjançant columnes embegudes que generen arcs cecs entre elles, un per cada concavitat. Aquesta distribució de relleu mural tan subtil també es pot veure en les parts occidentals de l’església on, no obstant això, no hi ha nínxols integrats a les parets. En segon lloc, resulta suggeridora la utilització dels pilars de triple racó en previsió de la utilització d’arcs doblats en els formers i en els faixons en les naus laterals i la central, perquè és també un recurs avançat per l’època. A més d’innovadora, és una solució que augmenta la complexitat dels suports de forma rítmica i àgil i que ofereix, al temps, cert ornament a l’edifici amb la combinació de les pròpies arestes i sortints.

Als peus de l’església es construí una senzilla tribuna, excessivament alta, que s’obre a la nau principal i a la qual s’accedeix mitjançant unes escales de caragol. Potser es dedicà al Sant Sepulcre, com es constata en d’altres edificacions coetànies, com és el cas del monestir de Ripoll o de les catedrals de Girona, Vic, Barcelona i, pot ser també, la de la Seu d’Urgell. Aquesta tribuna s’erigí sobre la galilea, oberta a la nau central i també a l’exterior mitjançant cinc arcuacions de mig punt. Aquest pòrtic es cobrí, com les naus laterals, per voltes d’aresta proveïdes de pintures, que s’han datat dins d’un arc cronològic que abasta des del primer quart del segle XII fins a l’entorn del 1200, i que, en ser arrencades amb la tècnica del strappo, avui no es conserven in situ. Alguns historiadors consideren que aquest espai previ i liminar tindria connotacions funeràries i que, segurament, durant els segles del romànic els seus promotors i patrons hi serien allà enterrats fins que, ja en el període gòtic, la família vescomtal hauria decidit traslladar els sepulcres a l’interior de l’església. D’acord amb un testimoni ocular antic, sembla que, flanquejant la façana, hi havia dues torres-campanar, que devien d’atorgar a la col·legiata una potència monumental encara més supèrbia de la que té actualment.

L’exterior de l’edifici exposa, de forma palmària, un aparell petit i senzillament treballat, però d’alta qualitat per la seva uniformitat, regularitat i perfecta ordenació en les respectives filades. Amb l’excepció de la façana que és més tardana, lesenes i arcs cecs són el testimoni d’una resolta i efectista decoració arquitectònica, tan típica de les construccions meridionals. Però en l’absis, en el tram presbiteral i en la part superior dels curts braços del transsepte, els arcs cecs s’han substituït per nínxols de notable profunditat que ofereixen un efecte cromàtic molt intens i vistós. Aquesta distribució del relleu mural, o d’articulació dels murs, és un dels elements més característics d’aquest romànic, i s’ha atribuït tradicionalment a la participació o influència de mestres llombards, la presència dels quals no compta amb el consens per part de la historiografia. Malgrat que Cardona, com d’altres edificis del primer romànic, comparteix el sistema constructiu que des de l’àrea de la Llombardia irradià una àmplia zona d’Europa, alguns estudiosos, com Joan Duran-Porta entre els més rellevants, adverteixen que aquest influx no s’ha de sobrevalorar. Segons s’ha pogut constatar, la corresponent riquesa de formes va aparèixer a les nostres terres pràcticament al mateix temps que a Itàlia, i no sols es va desenvolupar amb clar paral·lelisme, sinó que també s’amplià de forma independent. Per això, l’específica articulació mural de Cardona s’ha d’entendre en relació amb una renovació general del llenguatge formal que és detectable en molts altres llocs del sud d’Europa durant aquesta mateixa època. Per altra banda, malgrat aquesta textura innovadora en els murs, Cardona es troba tipològicament dins la tradició arquitectònica regional, com ho demostren l’alçat de les naus laterals i la volta de canó amb faixons, que es coneixen sobradament a Sant Pere de Roda i que, en canvi, no tenen tanta tradició a Itàlia.


4.- Bibliografia més recent i webgrafia:

Isidro Bango, “San Vicente de Cardona, prototipo canónico del primer románico”, Homenatge a Mossen Jesús Tarragona, Lleida, 1996, pp. 89-106; Francesca Español, “Massifs occidentaux dans l’architecture romane catalane”, Les Cahiers de Saint-Michel de Cuxa, XXVII, 1996, pp. 57-60; E. C. Fernie, “Saint-Vicent de Cardona et la dimension méditerranéenne du premier art roman”, Cahiers de Civilisation Médiévale, 43/3, 2000, pp. 243-256; Francesca Español i Joaquín Yarza, El románico Catalán, Barcelona, 2007; Joan Duran, “Una reconsideració sobre els orígens de l’arquitectura romànica a Catalunya: el mite dels mestres llombards”, Catalan Review, XXII, 2008, pp. 227-238; Joan Duran, “Les Cryptes monumentales dans la Catalogne d’Oliba. De Sant Pere de Rodes à la diffusion du modèle de crypte à salle”, Les Cahiers de Saint-Michel de Cuxa, XL, 2009, pp. 325-339; Joan Duran, “¿Lombardos en Cataluña? Construcción y pervivencia de una hipótesis controvertida, Anales de Historia del Arte, vol. Extra, 2009, pp. 231-245; Javier Martínez de Aguirre, “En torno a la arquitectura de las canónicas románicas hispanes no episcopales”, en Entre el claustro y el mundo. Canónigos regulares y monjes premonstratenses en la Edad Media, Aguilar de Campoo, 2009, pp. 91-124, esp. 97-102; Joan Duran, “Colegiata de Sant Vicenç”, en Enciclopedia del Románico. Barcelona, Aguilar de Campoo, vol. II, 2014, pp. 830-838.

http://www.romanicodigital.com/detalle-Pdf.aspx?archivo=CARDONA&localidad=BARCELONA

http://patrimoni.gencat.cat/es/articulo/la-colegiata-de-sant-vicenc-de-cardona-vuelve-exhibir-las-pinturas-murales-romanicas-de-la

https://www.youtube.com/watch?v=hBnLeh_DEto