Monestir de Santa Maria de Ripoll. Catalunya-Espanya

ACTIVITATS

Context històric i artístic

Models, influències i pervivències

Tècniques artístiques i materialitat

Fonts documentals

 

 

GALERIA FOTOGRÀFICA

Fes click a les fotos.

1.- Fitxa tècnica:

Títol: Portalada del monestir benedictí de Santa Maria de Ripoll.

Autor: Desconegut. Obra col·lectiva, fruit d’un taller medieval (no d’una persona).

Cronologia: Vers 1140-1160.

Estil: Romànic.

Gènere: Escultura.

Tècnica: Relleus policromats 

Materiales: Pedra sorrenca.

Dimensiones: Amplada total 11,60 metros. Alçada total 7,25 m

Localització (original i actual): Portalada occidental de l’església, in situ.

Funció: Edifici de culte cristià, panteó dels comtes de Barcelona.

Rellevància en la Història del Arte: Alta


2.- Contextualització i datació:

El monestir de Santa Maria de Ripoll fou fundat pel comte Guifré el Pelós l’any 879 i aviat es va erigir com el panteó dels comtes de Barcelona i Besalú. Amb l’abat Oliba va convertir-se en un centre religiós i cultural de primer ordre, on destacà el notable scriptorium del qual van sortir, molt a principis del segle XI, les magnífiques Bíblies de Ripoll [1] i la de Rodes [2 ] .

Entre la conquesta de Lleida, el 1148, i la mort de Ramon Berenguer IV, l’any 1164, en el cor de la Catalunya Vella, es va realitzar un gran arc triomfal d’onze metres de llarg per set d’alçada totalment esculpit amb imatges: una autèntica “Bíblia de pedra” inspirada en les miniatures dels còdex del propi monestir. Considerada com l’escultura romànica més important de Catalunya, la portalada ha patit el “mal de pedra” i una llarga sèrie de vicissituds històriques com terratrèmols i depredacions que han fet que el seu estat de conservació sigui tan precari. Tot i així, la riquesa del programa iconogràfic i la seva qualitat la converteix en una de les obres mestres de l’escultura medieval europea.


3.- Descripció, iconografia i aspectes més rellevants:

La portalada és fruit de la prosperitat econòmica que va viure el monestir al segle XII. El classicisme d’influència italiana es combina amb les característiques de l’escola tolosana i els tallers del Rosselló.

L’exuberant repertori visual omple set arquivoltes, frisos i columnes, i sembla evocar la gloriosa consagració de l’església monàstica celebrada en 1032 pel bisbe-abat Oliba i alguns membres de la seva família. Tot el programa recorda aquesta cerimònia, amb escenes com Moisès rebent l’ordre de construir el tavernacle, el trasllat de l’arca al temple de Jerusalem i les figures de Pere i Pau a les cantonades com a pedres de l’Església. L’entrada no té timpà, una característica que l’allunya d’altres portalades dels regnes cristians peninsulars, i s’organitza en dos cossos horitzontals emmarcats als extrems per dues columnes superposades. A la part inferior hi ha un sòcol i a la superior un fris corregut sobre el qual destaca l’àtic, presidit per Crist en Majestat, eix central i clau de tot el programa iconogràfic.

La lectura s’inicia amb les escenes del cicle de Caïm i Abel interrompudes per la clau central de l’intradós de l’arc inferior on es troba el bust de Crist beneint. La segona arquivolta, la primera amb escenes narratives, presenta deu episodis de la vida dels profetes Jonàs i Daniel (amb representacions del rei Nabucodonosor, el profeta Habacuc i Daniel, imatges que prefiguren Crist). La cinquena arquivolta, en realitat la segona narrativa, està dedicada a sant Pere i sant Pau: els relleus corresponen als miracles de Pere i la seva presó i crucifixió; mentre que per a sant Pau s’han seleccionat els temes de la conversió, predicació i mort. Ambdues arquivoltes reposen sobre estàtues columna que representen els dos apòstols (Pere amb la clau i el llibre i Pau, calb i amb un rotlle desplegat). Als muntants de la porta hi ha els mesos de l’any: gener (llenyataire amb un feix per la llar), febrer (home i dona que elaboren formatges), març (el pagès que conrea la terra sota els arbres que broten), abril (pastura del ramat), maig (collita de la fruita), juny (la sega del blat), juliol (el pagès que porta la garba a l’era), agost (homes que encerclen el cup per a la verema), setembre (la verema), octubre (la poda dels ceps i els porcs que mengen), novembre (la matança del porc) i desembre (esposos al voltant de la llar de foc).

La lectura continua als dos cossos laterals. En el registre inferior destaquen dos grans quadrúpedes que lluiten contra éssers que els flanquegen. El registre immediatament superior està organitzat en cinc arcs on es troben diversos personatges: Déu entregant les taules de la Llei a Moisès, un guerrer, un bisbe i un cavaller. Alguns investigadors han vist en ells una referència genèrica al poder religiós i al poder temporal, però també se’ls hi ha atribuït una personalitat específica sense arribar a un consens: per a uns, el primer personatge podria ser Ramon Berenguer III, per altres l’eclesiàstic correspon a l’arquebisbe de Tarragona Gregori, el bisbe de Girona Berenguer Dalmau, un dels abats del monestir o bé el papa Adrià IV, i el tercer cavaller segurament és Ramon Berenguer IV. Recentment s’ha suggerit, recuperant una idea anterior, que aquests personatges recordarien la consagració del monestir per l’abat Oliba, que porta bàcul com a bisbe de Vic, i, a banda i banda, els personatges serien el comte de Besalú, Bernat Tallaferro, i el seu fill Guifré. El cos superior recull escenes de l’Èxode. La lectura s’inicia pel registre superior lateral amb el pas del Mar Roig i continua amb temes protagonitzats per Moisès que mostren la protecció de Déu: la pluja del mannà, la pluja de les guatlles i l’aigua que brolla de la roca de l’Horeb. En el registre inferior es representa la batalla dels jueus contra els amalecites, lluita que conclou amb la victòria del poble escollit gràcies a l’oració de Moisès que prega amb els braços alçats, sostinguts per Aaron i Hur. Al cos esquerre les escenes es basen en el primer i segon Llibre dels Reis i tenen com a protagonistes a David i el seu fill Salomó. El cicle s’inicia amb el trasllat de l’Arca de l’Aliança fins a Jerusalem, els músics que toquen instruments davant David, la ciutat de Jerusalem empestada, i el rei salmista que aixeca un altar. Al registre superior es presenta l’elecció de Salomó com a successor, la seva coronació, el judici de Salomó i el somni en què Déu li concedeix la saviesa. Al cos lateral es veu l’episodi en què Elies és endut cap al cel en un carro de foc. Aquest compartiment fa de nexe al registre superior, on una filera de sants i apòstols gaudeixen de la visió de Déu emmarcada pels tetramorf. Corona tot el conjunt un fris corregut amb els Vint-i-quatre ancians de l’Apocalipsi i dos àngels. Al centre i presidint tot el conjunt, la figura de Crist en Majestat.

La Bíblia i els esdeveniments històrics són claus per interpretar la portalada, molt rica i complexa. Encara que s’han perdut moltes de les inscripcions que permetrien avui la identificació precisa de cada escena, hi ha un evident desig de presentar l’acció salvadora de Déu que redimeix l’home del pecat i el protegeix dels enemics a través de persones fidels a la voluntat divina com els profetes, els reis i els apòstols. També s’emfasitza el paper de l’Església, prefigurada en el poble jueu i guiada per sant Pere, que condueix els cristians fins el seu destí definitiu visible en l’Església triomfant dels registres superiors. La portalada presenta també elements que al·ludeixen a esdeveniments contemporanis. La figura de sant Pere apunta la submissió de la comunitat benedictina a Roma, reivindicada pels monjos ripollesos davant la dependència de Sant Víctor de Marsella; la lluita entre els jueus i els amalecites és una clara referència a la guerra contra els pagans, els sarraïns, mentre les figures de Moisès i David, guies del poble i governants, apunten al poder temporal, al comte Ramon Berenguer IV que, com el seu pare, disposa ser enterrat a Ripoll, seguint la tradició iniciada per Guifré el Pelós, fundador del monestir i de la dinastia comtal catalana.

Majoritàriament s’ha datat la portalada al voltant de mitjan de segle XII, entre el 1140 i el 1160, en funció del govern de Ramon Berenguer IV, benefactor del monestir, i en concordança amb l’obra del claustre, que sembla posterior.

Resulta interessant destacar que hi ha restes de policromia de diferents èpoques: l’original del segle XII (quan tota la portada estava pintada de colors) i restes d’una altra posterior d’època suposadament barroca, molt més fosca amb un vernís de color negre del qual encara es conserven restes. En la barba i la corona de la figura de Crist, a més, s’han localitzat dos tipus de daurats diferents.

Restauracions i problemes: Degradació de la pedra. Contaminació industrial i pol·lució atmosfèrica. Humitat (canal davant la portalada). Terratrèmol del 2 de febrer de 1428. Estucs barrocs, problema amb el guix. 1835, incendi. 1852, enfonsament de les naus laterals. 1861 enderrocament de part de la nau central. Intent de reproducció en guix de l’any 1928 va ser una de les causes de degradació de la pedra. 1961-1962, producte desconegut. 1964, consolidació amb reïna.


4.- Bibliografía més recent i webgrafia:

Melero Moneo, Marisa, “La propagande politico-religieuse du programme iconographique de la façade de Sainte-Marie de Ripoll”, Cahiers de civilisation médiévale, 46 182 (2003), pp. 135-157; Castiñeiras, Manuel, “Ripoll et Gérone: deux exemples privilégiés du dialogue entre l’art roman et la culture clàssiques”, Cahiers de Saint-Michel de Cuxa, 39 (2008), pp. 161-180; Llagostera Fernández, Antoni, “Santa Maria de Ripoll: Vicissituds històriques d’una portada romànica”, Unicum, 9 (2010), pp. 33-43; Castiñeiras, Manuel, “The portal at Ripoll revisited: an honorary arch for the ancestors”, dins McNeill, J. i Plant, R. (eds.), Romanesque and the Past, Leeds, 2013, pp. 121-141; Lorés, Inma, “Des arcs romains aux portails romans, un regard critique. Le portail de Ripoll, une fois de plus”, Cahiers de Saint-Michel de Cuxa, 45 (2014), pp. 105-115.

http://www.monestirderipoll.cat

http://portadaromanicaripoll.blogspot.com.es


[1] Vaticà, Bibl. lat. 5729, 465 folis, 20 d’ells totalment il·lustrats.

[2] París, BnF, lat. 6, 566 folis, ara en quatre volums. Es poden consultar els quatre volums de la Biblioteca Nationale de France a internet: http://gallica.bnf.fr/ark:/12148/btv1b85388026

http://gallica.bnf.fr/ark:/12148/btv1b8538801s

http://gallica.bnf.fr/ark:/12148/btv1b85388130

http://gallica.bnf.fr/ark:/12148/btv1b8538814d