Santa Sofia (Hagia Sophia) Constantinoble, actual Istambul (Turquia)

GALERIA FOTOGRÀFICA

Fes click a les fotos.

1.- Fitxa tècnica:

Títol: Catedral de Santa Sofia de Constantinoble, temple dedicat a la Santa Saviesa.

Autor: Arquitectes citats per Procopi i Agaties: Antemi de Tral·les (474-558) i Isidor de Milet. Artistes fora de la normalitat: físics, matemàtics, enginyers, experts en estàtica i cinètica (mechanopoi).

Cronologia: 532-537, construïda en cinc anys.

Estil: Bizantí.

Gènere: Arquitectura.

Materials: Pedra, maó, ceràmica, bronze, ferro, marbres de colors, pòrfir, mosaics, plata, materials preciosos i columnes  reutilitzades.

Dimensions: Escala nova, cap en parangó. Cap precedent, cap rèplica. La seva base és gairebé quadrada de 74,60 m. x 69,70 m. Amb el nàrtex i l’atri el temple ocupa 135 m. de llarg i té més de 1000 m2. La cúpula rebaixada té unes dimensions inèdites: 55,60 m. d’alçària i 31,87 m. de diàmetre, superant la cúpula del Panteó de Roma, fins aquell moment l’arquitectura més imponent d’època clàssica[1]. Suportada per arcs i petxines (innovació fonamental en la història de l’art), flanquejada per dues semi cúpules, consta de 40 nervis i 40 finestres al tambor. El seu sistema de contenció és racional i eficaç, i les seves dimensions fan de Santa Sofia el símbol del prestigi de l’imperi bizantí.

Localització (original i actual): Constantinoble, la “Nova Roma” de Constantí, actual Istambul.

Funció: Edifici de culte cristià, església. Des de 1453, amb el Soldà Mehmet II (1451-1481), es convertí en mesquita. És museu des de 1935 i a partir de 1985 es va declarar Patrimoni de la Humanitat (UNESCO).

Rellevància en la Història de l’Art: Molt Alta.


2.- Contextualització i datació:

L’imperi de Justinià (527-565) va marcar profundament tota una època a la tardo antiguitat. Després de la inestabilitat que provocà la caiguda de Roma al 476 i un cop consolidat el poder a orient, l’emperador bizantí (el gran Basileus ton Romaion) va iniciar un política expansionista amb l’objectiu de reconstruir el vell imperi romà. En paral·lel a les conquestes territorials va començar la “reconstrucció” de la capital: Constantinoble. La ciutat es convertí en el referent ineludible de gran metròpoli mediterrània, focus estratègic que proposava els models artístics que s’imitaren a l’entorn i caput mundi beneïda per Déu i protegida per la Mare de Déu. Justinià també va actualitzar i recopilar les lleis romanes a través de l’elaboració del Corpus Iuris Civilis. L’emperador concentrava tots els poders: era el cap religiós ja que participava de la Glòria de Déu (no només era l’escollit, sinó també el “governat per Déu”), dirigia l’exèrcit poderós i controlava la complexa administració (amb una àmplia xarxa de funcionaris especialitzats entre els qui destacava el cos de diplomàtics).

La construcció de la catedral de Santa Sofia mostra simbòlicament la renovació de la ciutat i s’insereix en el context narrat per l’historiador Procopi de Cesarea (c. 500-560) on  Justinià ordenà erigir 33 esglésies que fessin visible d’aquesta manera el poder de Déu, de l’emperador i d’una única església (enfront de les heretgies)[2]. Situada al costat del palau imperial i l’hipòdrom, va ser projectada a partir d’una cúpula sobre una base gairebé quadrada, cúpula que per la seva audàcia i impacte visual es va constituir com un referent per l’arquitectura bizantina. L’imperi romà d’orient mai no havia tingut una arquitectura amb un espai tan imponent.

En temps de Constantí, el 325, es va consagrar a la Santa Saviesa l’antiga basílica, després enderrocada. La primera església (Megalê Ekklêsia) va ser dedicada el 360 però va incendiar-se i es va haver de refer. La segona església, consagrada l’any 415, va ser destruïda en la revolta de Nika en el mes de gener del 532[3]. I la nova, la que veiem en l’actualitat, es consagrà el 27 de desembre del 537. Només vint anys després es va enfonsar la cúpula realitzada per Artemi de Tral·les  i Isidor de Milet. Isidor el Jove va ser l’encarregat de reconstruir-la i és la que ha perdurat fins el segle XXI.

L’espai d’Hagia Sophia es veu totalment definit pel culte i tot el conjunt està subordinat a la impressionant cúpula que sembla flotar sobre la superfície del temple. Construïda sobre quatre enormes pilars i dues semi cúpules en cascada a orient i occident, es veu recolzada per les galeries de columnes rítmiques que confereixen una articulada i mística il·luminació a l’interior.

Obra mestra de la Història de l’Art per les seves extraordinàries dimensions, pel tractament de l’espai, la llum i el so, és sense cap mena de dubte la major realització de l’imperi bizantí.


3.- Descripció, iconografia i aspectes més rellevants:

La ubicació d’Hagia Sophia al costat del Palau sagrat evidencia el control que, en època de Justinià, el poder civil exercia sobre el religiós. Al cor de Constantinoble, el Palau concentrava l’administració i el cerimonial imperial, i Santa Sofia visibilitzava el poder religiós. Segons Procopi, l’emperador aconseguí “que aquesta església es convertís en un producte inusitat de bellesa, superior a la capacitat d’aquell qui la contempla, que en queda meravellat, i superior a tot el que pugui imaginar qui en sent parlar en un lloc llunyà”.

Santa Sofia va ser projectada com el cel a la terra i és considerada la síntesi de la tradició clàssica grecollatina i la tradició constructiva de l’Àsia menor. La llum i els seus reflexos aconsegueixen penetrar a l’interior gràcies al gran nombre d’obertures que hi ha als murs i gràcies a les 40 finestres radials del tambor, finestres que dibuixen un anell lumínic sobre el qual sembla flotar la cúpula: la “volta del cel”. La concepció de l’espai és totalment nova: més dilatada i dinàmica, fruit de l’aspiració a l’espiritualitat, enceta una tipologia de gran influència en el cristianisme ortodox i en l’islam, sobretot a mans de l’arquitecte Sinan (c. 1490-1588).

Nou portes d’ingrés al nàrtex donen entrada a l’espectacular espai que no s’imagina de cap manera des de l’exterior. L’enginy tècnic aconsegueix crear un àmbit lleuger i la sensació d’immensitat. Santa Sofia és una experiència sensorial on la llum, els reflexos i els colors dels materials embriaguen.

La planta basilical rectangular, el suport sobre els pilars principals i la gran escala del conjunt remeten a l’arquitectura romana mentre l’espai central porta directament a les cobertes corbes de l’Àsia menor. Arcs i volta de canó són els altres elements estructurals paradigmàtics d’aquest edifici. Síntesi entre occident i orient, a Santa Sofia es va utilitzar, per primer cop, el sistema de petxines a escala monumental, novetat que va ser ràpidament imitada. En alçat, les naus laterals mostren dos pisos d’arcades superposades. El pis superior funcionava com una tribuna des d’on els alts càrrecs podien seguir la litúrgia i les fastuoses cerimònies que s’hi celebraven. La zona nord estava reservada per la família imperial i les fonts escrites relaten que a aquesta galeria s’accedia per una rampa on podien pujar genets a cavall. El poble, quan podia entrar, observava el ritual des de les naus laterals i mai no podia estar sota la cúpula ja que era una zona d’accés restringit; del seu paviment és interessant destacar l’omphalos, lleugerament desplaçat del centre, i interpretat com el lloc on es coronaven els emperadors. Bona part de les columnes de l’església (un total de 107, 40 a la planta i 67 a la galeria superior) són reutilitzades d’antics edificis romans com a símbol de prestigi i memòria, i els seus capitells vegetals presenten monogrames dels emperadors Justinià i Teodora. El principi d’afirmació i negació actua amb força a tot l’edifici i hem d’imaginar entre les columnes cortinatges i cancells que formarien pantalles per ocultar i mostrar. Els mosaics originals que omplien bona part de les cobertes mostraven creus i estels sobre fons d’or, motius geomètrics o florals, i cal destacar que en el segle VI no hi havia figures humanes. Procopi ens relata: “es va recobrir amb or pur tot el sostre, unint la magnificència amb la bellesa, però destaca el resplendor del marbre que rivalitza amb l’or […] i hi havia cent oficials, cadascun dels quals tenia cent obrers; cinquanta d’ells aixecaven una ala i els altres cinquanta obrers aixecaven l’altra, en total deu mil” […] “de tots els llocs del món”. El paviment original imitava la visió i el so del mar amb les vetes del marbre de màrmara (murmurium-murmur) mentre que els revestiments dels murs estaven coberts amb lloses de marbre de diversos colors i algunes finestres comptaven amb làmines d’alabastre. L’austeritat dels exteriors (policromats d’una manera similar a l’actual, de color salmó) on el volum dels elements estructurals neutralitza les forces laterals de la cúpula central, contrasta notablement amb el luxe dels interiors. Un luxe al qual contribueix la solemnitat i la qualitat de l’esplèndid repertori iconogràfic dels mosaics sense parangó al món.

El mosaic del timpà de la porta imperial marca el compromís amb la fe alhora que expressa el poder governat per Crist i administrat per l’emperador. De principis del segle X (c. 920), mostra a l’emperador Lleó IV (775-780) o Constantí VI (780-797) fent proskynesis, és a dir, agenollat en expressió d’humilitat davant Crist, flanquejat per la Verge i un arcàngel en medallons. A l’absis, la Verge amb el nen (Theotokos) evidencien el primer mosaic realitzat després de la iconoclàstia cap al 867. Un altre mosaic, datat al 994 i situat al vestíbul sud-oest, mostra el tema de la donatio: per un costat, Constantí ofereix la ciutat a la Verge i per l’altre Justinià li entrega la maqueta del temple; Constantinoble i Santa Sofia són glorificades en la porta d’accés de l’emperador. La tribuna sud era reservada a la família imperial i és en ella on estan els mosaics més imponents de l’església, mosaics que commemoren les ofrenes imperials a l’església. El més antic és de 1028-1042  comptava amb 2,40 m. d’amplada per 2,44 m. d’alçada. Mostra al pantocràtor i a l’emperador Constantí IX (1042-1054) amb una bossa de peces d’or al costat de la seva dona Zoe qui porta el document de les donacions dels emperadors. El segon panell, de 2,47 m. d’amplada per 2,76 m. d’alçada, es data al 1118 i mostra a Joan II Comnè (1118-1143) i l’emperadriu Irene a cada costat de la Theotokos. A aquests mosaics s’han d’afegir pintures com la de 1122 d’Aleix sobre una pilastra o la d’Alexandre III de la galeria nord. No obstant, el mosaic més conegut i el de més qualitat representa una majestuosa “Dèisis” (Jesucrist, la Verge i Sant Joan Baptista) i correspon ja al segle XIII.

L’església custodiava les relíquies més extraordinàries del cristianisme primitiu, des del pou de la Samaritana, les restes de la Vera Creu i la llosa on havia estat dipositat el cos de Jesucrist. Principal santuari de l’imperi d’orient, anomenada “Gran Església” i símbol de tota l’ortodòxia, Santa Sofia enlluerna els visitants per l’harmonia i l’esplendor del seu interior. Transcendència, invisibilitat, matèria absorbida per la llum, expansió, dilatació, ritme i revelació de la divinitat són algunes de les idees que venen a la ment en contemplar aquest escenari solemne que superà a tots els temples anteriors. De fet, diu la llegenda (explicada per Marcià) que el dia de la consagració Justinià exclamà: “Glòria a Déu, glòria a Déu, glòria a Deu que m’ha permès acabar una obra com aquesta; t’he vençut, savi  Salomó amb tota la teva glòria”. Va ser el temple cristià més gran durant mil anys fins la remodelació de San Pere del Vaticà (1506-1626).

Restauracions i problemes:

Caiguda de la cúpula original a causa dels terratrèmols que van afectar la ciutat entre el 553 i 557, restauració entre 558 i 562. Segona dedicació del temple al 562. Nous problemes amb la cúpula al 989 i 1346. Al temps de les Croades, Constantinoble fou ocupada pels llatins del 1204 al 1261 i en aquells anys la ciutat, i en especial Hagia Sophia, va patir múltiples espolis. Els quatre minarets de l’exterior, els mausoleus edificats al voltant de l’església, els sis medallons a l’interior (de 7,5 m. de diàmetre) amb inscripcions en àrab (amb els nom d’Al·là, Muhammad i els quatre califes electes), el mihrab i el minvar són annexos d’època otomana, ja que els turcs convertiren Santa Sofia en mesquita a partir de la conquesta de la ciutat el 1453. En aquell moment el mobiliari litúrgic va ser eliminat[4] i les figures bizantines van ser cobertes amb una capa de guix. Del 1847 al 1849 i del 1939 al 1961 es van trobar mosaics a les parets de les tribunes i a altres àmbits de l’edifici sota la capa pintada pels turcs. Si considerem les vicissituds patides en més de 14 segles, el seu estat de conservació és miraculós.


4.- Bibliografia més recent i webgrafia:

Krautheimer, R., Arquitectura paleocristiana y bizantina, Madrid, 2000 (1965); Dewing, H. B. i G. Downey (trad.), Procopius. De aedificiis, Londres, 1971 determinades dades estudiades a Yarza, J., Textos y Documentos para la Historia del Arte. Edad Media y Bizancio, Barcelona, 1982; Velmans, T., Korać i M. Š.,  Bizancio, el esplendor del arte monumental, Barcelona, 1999; Egea, J. M., Relato de cómo se construyó Santa Sofía según la descripción de varios códices y autores, Granada, 2003; Patricios Nicholas N., The sacred Architecture of Byzantium, Art, Liturgy and Symbolism in early Christian Churches, Londres, 2014; Schibille, N., Hagia Sophia and the Byzantine Aesthetic Experience, Farnham, 2014; Cortés Arrese, M., Escenarios del arte bizantino, Murcia, 2016.

http://ayasofyamuzesi.gov.tr/en

https://live.stanford.edu/blog/october-2016/mysteries-hagia-sophia-revisited

http://iconsofsound.stanford.edu/aesthetics.html

http://www.byzantium1200.com/hagia.html

[1]La cúpula del Panteó construïda al segle II d. C. té 43,55 m. d’alçada i 44 m. de diàmetre.

[2]Una primera onada d’heretgies va tenir com a centre de discussió el problema de la doble natura de Crist (divina-humana). L’arrianisme rebutjava la idea que Jesús fos home i Déu al mateix temps. Una altra heretgia posterior va ser la dels iconoclastes, els quals condemnaven el culte a les imatges (icones).

[3]Insurrecció contra el poder imperial exemplificada en la unificació de les dues faccions enemigues de l’hipòdrom (principal escenari de la majestat imperial i centre de propaganda) contra Justinià.   

[4]El cimbori de plata i marbre a l’altar, l’ambó per fer la lectura de l’evangeli i el synthronon (conjunt de seients pel clergat a l’absis).