Santa Maria del Mar, Barcelona. Catalunya-Espanya

ACTIVITATS

Context Històric i artístic

Models, influències i pervivències

Tècniques artístiques i materialitat

Fonts documentals

 

GALERIA FOTOGRÀFICA

Fes click a les fotos.

1.- Fitxa tècnica:

Títol: Basílica de Santa Maria del Mar.

Autor: Ramon Despuig i Berenguer de Montagut. Pere Oliver (o Olivera) i Guillem Metge.

Cronologia: 1329. Contracte signat el 2 de març.

Estil: Gòtic.

Gènere: Arquitectura i escultura.

Tècnica: Arquitectura i escultura en relleu policromada.

Materials: Pedra reaprofitada i també procedent de Montjuïc. Policromia.

Dimensions: 68 m. de llarg i 33 m. d’ample total. La nau central té una alçada de 18 m.

Localització (original i actual): Ciutat de Barcelona.

Funció: Caràcter devocional i religiós. Edifici per dur a terme el culte i els Sagrats Oficis.

Rellevància en la Història de l’Art: Alta.


2.- Contextualització i datació:

Santa Maria del Mar és també coneguda com a Santa Maria de les Arenes perquè just en el mateix indret s’alçava una altra església amb aquest nom, segurament per trobar-se a sobre de l’arena de l’amfiteatre de la Barcino romana, que en època tardoantiga albergà una necròpoli amb sepultures d’entre els segles IV i VI. De fet, el 877 i allà mateix, el bisbe Froidoí va exhumar el cos de Santa Eulàlia, patrona de Barcelona que, al segle XIV, seria traslladat a la nova cripta que s’havia construït a la catedral i dipositat en un novedós sepulcre esculpit per l’artista italià Lupo di Francesco.

La preciosa església s’alça molt a prop de l’antiga façana marítima de la Ciutat Comtal, a la Vilanova de la Mar o barri de la Ribera, suburbi de gran embranzida econòmica en època Baix Medieval on gremis d’armadors, burgesos i membres influents de la societat civil catalana afavoriren que es decidís, un cop convertida l’antiga església parroquial romànica en ardiaconal, la renovació del seu edifici de culte. L’estreta vinculació entre església i barri, i el significatiu paper de la seva societat com a impulsora d’aquest fascinant edifici –amb bastaixos, menestrals, etc. que van sufragar la construcció amb els seus diners o el seu treball físic- ha derivat en el menyspreu de la monarquia en el seu paper promotor. No obstant això, la iconografia del temple denuncia l’error: una de les claus de volta majors de l’església exhibeix l’efígie eqüestre d’Alfons III el Benigne[1] proclamant-lo com un dels benefactors més insignes de la construcció.

La nova obra de Santa Maria del Mar, que mai no fou catedral, la van contractar els mestres Ramon Despuig i Berenguer Montagut el dia 2 de març de 1329 mitjançant un document en el qual es comprometien a conduir l’obra directament, és a dir, sense intermediaris, i a no assumir cap altre encàrrec de forma paral·lela. Poc de dos mesos després, el 15 de maig i d’acord amb el text en català i en llatí de les laudes instal·lades a banda i banda de la porta contigua a l’actual espai anomenat Fossar de les Moreres, es va col·locar la primera pedra. A més d’aquests dos artífex, uns anys després consta documentat com a mestre major de l’església Pere Oliver (o Olivera) i, una mica més endavant, la participació d’un nou arquitecte, Guillem Metge. El 9 de novembre de 1384 es va col·locar la darrera clau de volta, encara que sabem que poc abans, el 15 d’agost d’aquell mateix any, es va oficiar la primera missa al nou altar major. Per tant, i malgrat alguns tràgics episodis que es van produir en un arc cronològic relativament curt –com l’incendi de 1378-, el seu aixecament es va realitzar en un temps relativament curt.


3.- Descripció, iconografia i aspectes més rellevants:

L’edifici, construït en cinquanta-cinc anys, consta de deambulatori amb capelles radials i tres naus –la central de 13 m d’amplada i les laterals de 6,5- amb capelles obertes entre els contraforts al llarg del seu perímetre, encara que té l’aparença de nau única o de planta saló, impressió que és resultat de les proporcions que guarden entre si les tres naus i l’enginyosa utilització d’esvelts pilars de secció poligonal. És cert que Montagut va fer servir també aquests tipus de pilars a la catedral de Manresa, encara que aquí són molt més alts, agosarats i, per tant, espectaculars. De fet, l’extraordinària concepció espacial de l’edifici, on predomina la verticalitat, és el seu millor valor segons ha defensat la historiografia: els elegants pilars sostenen els nervis de la coberta, amb volta de creueria i amb detallades claus historiades, donant com a resultat un espai diàfan, tan contrari a la divisió del gòtic europeu i afavorint, en canvi, la idea d’espai únic. Que els nervis no caiguin fins el terra en forma de bossell sinó que descansin sobre l’estret capitell del pilar octogonal provoca que l’espai resulti encara més net i ampli.

L’airositat constructiva i austeritat general, marcada per les parets i pilars octogonals llisos, encara és més visible als trams laterals, formats per un mur sense decoració que tanca l’espai entre els contraforts i que permet la presència de capelles interiors que les jerarquies anaven comprant amb destinació funerària. També és molt important la manera de tractar la llum, malgrat que la major part de testimonis de vitralls dels segles XIV i XV s’han perdut: la il·luminació de l’espai central s’aconsegueix mitjançant òculs que es converteixen en una corona de llum a través de finestrals entre les columnes del presbiteri. En canvi, les naus laterals s’il·luminen amb finestrals que, òbviament, també dónen llum a la nau central. L’efecte resultant de tot plegat és una llum uniforme i matisada de l’espai interior que afavoreix la percepció unitària.

La façana principal, amb les imatges de Sant Pere i Sant Pau, es troba flanquejada per dues torres octogonals i dos enormes contraforts que emmarquen la imponent i preceptiva rosassa que va haver de ser restaurada després del terratrèmol de 1428. Com els restants accessos monumentals de l’església, presenta el timpà cec d’acord amb el format més genèric dins el gòtic català amb un sintètic Judici Final amb les figures de Crist, la Verge i Sant Joan. És una façana unitària i harmònica, amb un sòcol decorat amb arcuacions cegues que presenten capitells marmoris amb interessant iconografia, com l’Encontre dels tres vius i els tres morts, assumpte macabre d’arrel literària que, malgrat l’èxit a tot l’Occident durant la Baixa Edat Mitjana, aqui va ser relativament estrany.


4.- Bibliografía més recent i webrafía:

Español i Bertran, Francesca, El Gòtic Català, Manresa, 2002, pp. 137-142; Bracons Clapés, Josep, “Santa Maria del Mar”, dins Pladevall i Font, Antoni (dir.), L’Art Gòtic a Catalunya, Arquitectura, vol. II, Catedrals, Monestirs i altres edificis religiosos, Barcelona, 2003, pp. 72-88; Domenge i Mesquida, Joan, “Santa Maria del Mar i la historiografia del gòtic meridional”, Barcelona quaderns d’història, núm. 8, 2003, pp. 179-200; Vendrell, Màrius; Giráldez, Pilar; González, Reinald; Cavallé, Francisco i Roca, Pere, Santa Maria del Mar. Estudi històric-constructiu, materials de construcció i estabilitat estructural, Barcelona, 2008; Sales Carbonell, Jordina, “Santa María de las Arenas, Santa María del Mar y el anfiteatro romano de Barcelona”, Revista d’Arqueologia de Ponent, núm. 21, 2011, pp. 61-74.

Plana oficial de Santa Maria del Mar

http://www.santamariadelmarbarcelona.org/inicio/

Descripció del temple dins La Vanguardia, amb recorregut nocturn

http://www.lavanguardia.com/local/barcelona/20160620/402639361712/santa-maria-del-mar-visita-noche.html

Envers el temple

https://voltantperbarcelona.wordpress.com/2015/10/17/santa-maria-del-mar-la-catedral-del-poble/


[1] Alfons el Benigne (III de Catalunya i IV de la Corona d’Aragó) fou rei entre 1327 i 1336, i fou el pare, i per tant predecessor, de Pere el Cerimoniós (1336-1387).