Cappella Scrovegni, Giotto Padova, Itàlia

ACTIVITATS

Context històric i artístic

Models, influències i pervivències

Tècniques artístiques i materialitat

Fonts documentals

GALERIA FOTOGRÀFICA

Fes click a les fotos.

Títol: Cappella Scrovegni.

Autor: Giotto di Bondone (1266-1337).

Cronologia: 1303-1305.

Estil: Gòtic italià del trecento, amb “noves formes” pròpies del pintor

Gènere: Pintura.

Tècnica: Fresc, amb detalls “a risparmio” i acabats “a secco”. Transposició del disseny a través de la sinòpia.

Materials: Guix per la preparació del mur, pigments diversos i làmines metàl·liques (or, plata i estany).

Dimensions: 29 m x 12,80 m x 8,48 m (de l’estructura)

Localització (original i actual): Capella Scrovegni, dins l’arena de l’amfiteatre de Padova (Pàdua).

Funció: Devocional.

Rellevància en la Història de l’Art: Alta


2.- Contextualització i datació:

La Capella Scrovegni és el conjunt més monumental de Giotto de Bondone i ha estat considerada la culminació de la trajectòria de l’artista i, alhora, l’obra més important del trecento italià. L’austeritat de l’edifici en el seu exterior, erigit amb maó vist, contrasta amb el seu interior, on tota la superfície de parets i sostre (de volta de canó correguda o sense faixons) està enterament pintada amb la tècnica del fresc. Per altra banda, la capella es troba orientada de manera que el 25 de març, dia de l’Anunciació, el sol travessa amb els seus rajos la petita finestra que hi ha sobre l’altar i il·lumina la paret oposada, on es troba el Judici Universal.

El promotor de l’obra va ser Enrico degli Scrovegni, a qui va convèncer Pagano della Torre (i no Alberto da Padova) per tal que construís una capella en la qual es pogués allotjar una còpia pictòrica de les escenes de les Sacres Representacions que havien tingut lloc a l’Arena Romana, on just ara s’erigia la nova capella. Sembla ser que Enrico acceptà la idea per tal d’exonerar els pecats de la seva família i, especialment, els del seu pare Reginaldo, a qui Dante recorda, com a usurer, al seu Cant XVII de l’Infern, si bé per molts estudiosos això no és cert del tot. Sí és indubtable que cap el 1300 aquest ric padovà va adquirir la zona de l’Arena Romana per fer construir el seu palau i, al seu costat, una capella dedicada a la Verge Maria: el que avui coneixem com la Cappella Scrovegni. És molt possible que Enrico coneixes el pintor mentre treballava a la basílica de Sant Antoni, també a Pàdua i que, impressionat pel seu magisteri, decidís encarregar-li la decoració mural de la seva capella. Tenim constància que, el març de 1304, i per tant un any abans que fos completada la seva decoració pictòrica, el papa Benedicte XI (que coneixia personalment l’artista) va arribar a concedir indulgències a “tutti i pellegrini” que anessin a la Capella degli Scrovegni per “venire a conoscenza della vita esemplare del Figlio di Dio”.

Giotto va néixer el 1267 a Vespignano nel Mugello i, d’acord amb Vasari, va ser descobert pel famós Cimabue, qui li va ensenyar el magisteri de la pintura a Florència i, després, a Roma. Amb 25 anys ja s’havia convertit en el millor deixeble del seu mestre, el que afavorí que assumís el càrrec de relatar la vida de sant Francesc a la basílica superior d’Assís, l’altra gran obra monumental del pintor que realitzà cap el 1290. Cinc anys després Giotto fou convidat a Roma per part del papa amb ocasió del gran jubileu.

Les darreries del segle XIII constitueixen un període intens pel que fa a les transformacions en les arts plàstiques a la península italiana. Aquests canvis foren afavorits per dos motius: per una banda, els tallers escultòrics de Pisa, ciutat gibelina, on la irrupció d’un nou estil vindria de la mà dels germans Pisano i, per una altra, el corrent franciscà que, a més d’un nou concepte de religiositat comportaria la creació d’un taller a Assis que aglutinà els pintors més importants de la generació del trecento, entre d’altres Giotto, qui ràpidament es mostrà afí a la ideologia d’aquest ordre religiós: austeritat i simplicitat, rebuig del luxe i decorativisme, i valoració de la natura en tots els seus àmbits. Encara que la historiografia ha jutjat aquest autor com un gran renovador, mai no va tenir desitjos de modernitat: el pintor volia adaptar-se al nou esperit i mentalitat franciscans. No obstant això, les seves aportacions en l’art han estat fonamentals i són les que han fet que hagi estat considerat com el precursor dels mestres del Renaixement. Entre les característiques que defineixen el seu estil cal destacar la creació d’amplis espais cúbics -sense cercar la perspectiva- on els personatges es poden moure naturalment i sense dificultats; i les seves figures massisses que, pesades, amb corporeïtat i modelades amb clarobscur i amb expressió patètica i dramàtica, sovint caracteritza i emfatitza amb ulls esquinçats. Però, per sobre de tot, sobresurt el seu tractament de la llum, que unifica les escenes, i el seu enfocament de caire teatral: Giotto explica històries a través de les seves acurades composicions, que mostren el profund afany narratiu del pintor.

Fou comparat amb Dante en la literatura, del qui, sembla ser, va ser amic. I els humanistes van reconèixer la seva tasca: Bocaccio diria que amb el pintor havia tornat a la vida un art que havia estat enterrat, mentre que Villani consideraria que, a l’haver estudiat ciències (geometria i aritmètica), les seves creacions eren superiors a les de qualsevol coetani. De fet, havia estudiat a Plini i Vitrubi.

El seu art es troba dispers a diverses ciutats italianes, entre d’altres Nàpols (on treballà a Santa Chiara, encara que avui gairebé no queden evidències), Bolonya o Florència. I va tenir diversos seguidors, entre d’altres Taddeo Gaddi i Agnolo Gaddi, qui ensenyà a Cennino Cennini, qui va teoritzar sobre els innovadors procediments instaurats per Giotto.


3.- Descripció, iconografia i aspectes més rellevants:

L’estructura de l’interior de la sumptuosa capella és de planta rectangular, i el seus sostre està pintat amb un intens blau on sobresurten centenars d’astres: vora 700 estels d’or de vuit puntes acompanyades dels planetes. Aquest cobriment va suposar un gran estipendi pel promotor Scrovegni, perquè el blau era un color que s’obtenia amb lapislàtzuli, i, per tant, pedres precioses vingudes l’ultramar. Les parets laterals exhibeixen frescos al·lusius a la vida de Jesús a la esquerra, i a la vida de la Verge, a la dreta, sent el nexe d’unió entre ambdós cicles iconogràfics la primera escena al·lusiva a la vida de Jesús: la Nativitat. La paret del fons, a l’oest, tal i com és habitual, està destinada al Judici Final, si bé ja és obra de les mans dels deixebles del mestre. Per dur a terme aquest complet programa iconogràfic Giotto va emprar uns 850 dies segons evidencien les giornate o jornades de treball que deixen entreveure les petites cicatrius de l’arrebossat preparatori[1].

El mur occidental mostra un Judici Final, on Crist Jutge, dins una ametlla mística, es troba assegut en un tron i s’exhibeix amb un nimbus que presenta tres petits miralls. El dia de l’Anunciació, el raig solar que entra per la petita finestra del mur oposat impacta sobre la imatge i apareix rebotat en tres: és una visualització etèria de la Trinitat; Déu, u i tri, presideix tot el Judici Universal. Al costat es representa la dedicació de la capella per part d’Enrico Scrovegni, qui sosté una maqueta de la capella i l’ofereix a la Verge Maria, que es troba entre Sant Joan i Santa Caterina. Al registre superior de la nau hi ha dotze escenes amb la història de la Immaculada Concepció de Maria, el seu Naixement i Presentació al Temple, les seves Esposalles amb Josep i la marxa del matrimoni cap a Natzaret. Després del gran Angelus de l’arc triomfal, unes altres dotze escenes pintades al registre mitjà narren la infància i la vida pública de Jesús: de la visita de Maria a santa Isabel fins a l’Expulsió dels mercaders del temple. El registre baix també té dotze escenes, amb els fets del cicle de la Passió, des de la venda de Jesús per part de Judes a l’Ascensió i la Pentecosta. Aquest ampli repertori s’enriqueix amb dotze requadres del sòcol on es troben les sets virtuts, més altres dotze que, col·locats als fonaments dels dos arcs que sostenen la volta estelada, emmarquen les figures de reis, profetes i patriarques de l’Antic Testament. A més d’altres figures, com els Evangelistes, els Doctors de l’Església o la del bisbe Jerònim (que porta el cèlebre Ave Maria di Giotto[2], cal destacar les deu formes quadrilobulades que coronen el mur nord (que no disposa de finestres) que inclouen episodis de l’Antic Testament que prefiguren els del Nou Testament que estan representats a les escenes adjacents.

L’estil de Giotto ve marcat per la simplicitat, per la cerca de l’espacialitat fent servir, fins i tot, diagonals per tal d’aconseguir moviment i profunditat, com evidencia l’escena de la Presentació de Maria al temple, on l’arquitectura és tan protagonista com la pròpia Verge, o la del Prendiment, considerada com un dels primers nocturns “conscients” de la història de l’art. En general, les figures són compactes i amb un caràcter escultòric evident, i les escenes destaquen pels seus colors vius i intensos, que ajuden a l’expressivitat que tant vol aconseguir el mestre. Pot ser l’escena amb la qual aconsegueix un major dramatisme és la Lamentació per Crist mort on sant Joan, qui amb la seva gesticulació de pathos o dolor extrem, evidencia la manca de resignació i esperança.

En realitat tota la capella no és sinó una mostra més de fins a quin punt Giotto va inaugurar una nova manera de fer en el món de la pintura pel que fa al narrativisme, a l’aplicació del color amb noves tècniques com el risparmio[3], a la moderna concepció del volum i dels espais, i, sobretot, a la incorporació de la teatralitat i el dramatisme amb l’ajuda de la gestualitat i els trets facials dels seus personatges. En definitiva, aquest mestre abandonà l’idealisme i tornà la mirada cap a la realitat, el que suposà un primer pas que desembocaria, unes dècades després, en el Renaixement, motiu que explica que Giorgio Vasari, ja al segle XVI, considerés la seva inclusió dins del catàleg de les vides dels artistes que havien de merèixer record a la seva època[4].


4.- Bibliografia més recent i webgrafia:

Giorgio Vasari, Le vite de’piú eccellenti architetti, pittori, et scultori italiani, da Cimabue insino a’tempi nostri, Firenze, 1550; James Stubblebine, Giotto: The Arena Chapel Frescoes, Londres, 1969; Claudio Bellinati, “Giotto agli Scrovegni. Nuovi problemi di lettura critica”, Atti e Memorie dell’Accademia Patavina di Scienze, Lettere ed Arti, 100, 1987-1988, p. 5-15; Claudio Bellinati, Padua felix. Atlante iconografico della cappella di Giotto (1330-1305), Treviso, 1997; Claudio Bellinati, Giotto Atlante iconografico della Cappella Scrovegni, Treviso, 2000; Vittorio Sgarbi (coord.), Giorgio e il suo tempo, Milano, 2000; F. Flores d’Arcais, Giotto, Milano, 2000; Luciano Bellosi, Giotto, Florència, 2003; Franco Benucci, “Su ¡L’Ave Maria di Giotto’ nella Cappella Scrovegni”, Arbor Ramosa. Studi per Antonio Rigon da allievi amici colleghi, Padova, 2011, p. 519-528; Ubaldo di Benedetto, “Gli affreschi di Giotto nella cappella degli Scrovegni sono “copie”, Cultor. Storia dell’Arte, 2015; Ubaldo di Benedetto, “Gli affreschi di Giotto nella cappella degli Scrovegni sono “copie” – 2º parte, Cultor. Storia dell’Arte, 2015; Roberto Filippetti, Giotto e la Cappella degli Scrovegni, Castel Bolognese, 2017; S. Zuffi, Giotto. La cappella degli Scrovegni. Edizione illustrata (Guide artistiche Skira), Roma, 2015.

https://www.arteworld.it/cappella-degli-scrovegni-giotto-analisi/

http://www.cappelladegliscrovegni.it

http://www.travelingintuscany.com/arte/giotto/scrovegni.htm

https://www.youtube.com/watch?v=DFTAsy9yJFI

https://arte.laguia2000.com/pintura/capilla-scrovegni-giotto


[1]Recordem que per dur a terme la tècnica de la pintura al fresc, el mur s’havia de preparar prèviament aplicant un arrebossat que permetia que la paret fos més blanca i més humida per afavorir una millor penetració dels pigments. Aquesta tècnica obligava a compartimentar el treball de l’artista en petites seccions o “jornades”; és a dir, en petits fragments sobre els que el pintor treballava dia darrera dia: d’aquí el terme giornata. Sabem que Giotto arribà a utilitzar un sol dia per pintar un rostre o, fins i tot, una sola ma.

[2]AVE MARIA GRA PLENA DOMINUS TECUM BENEDITTA TU IN MULIERIBUS E BENEDITTUS FRUTTUS VENTRIS TUI. SCA MARIA ORA PER ME. BENEDITTA SIA LA VERGENE MARIA. EGREDIETUR VIRGA DE RADICE GESSE FLOS DE RADICE EIUS ASCENDT. BENEDITTA SIA LA VERGENE MARIA E LAUDATO DEO E TUTTI.

[3]Cenino Cennini explica en el seu capítol 67 que a partir de Giotto s’utilitzà aquesta tècnica que permetia que emergís a la superfície el color de base de les carnadures.

[4]Giorgio Vasari, Le vite de’piú eccellenti architetti, pittori, et scultori italiani, da Cimabue insino a’tempi nostri, Firenze, 1550. Giotto és el segon dels artistes que considera ha de ser recordat: de fet, arrenca la seva compilació de vides amb el seu mestre, Cimabue.