Mare de Déu de Sallent de Sanahüja. Catalunya-Espanya

GALERIA FOTOGRÀFICA

Fes click a les fotos.

1.- Fitxa tècnica:

Títol: Mare de Déu de Sallent de Sanaüja, Segarra (Lleida).

Autor: Desconegut.

Cronologia: c. 1350.

Estil: Gòtic català trescentista.

Gènere: Escultura.

Dimensions: 117,5 x 38,6 x 28,4 cm.

Tècnica: Escultura, talla amb cisell.

Material: Alabastre amb restes de policromia i daurat amb pa d’or

Localització (original i actual): MNAC, numero de catàleg: 004359-000. Adquisició al 1932, col·lecció Plandiura.

Funció: frontal d’altar.

Rellevància en la Història de l’Art: Mitja.


2.- Contextualització i datació:

Es tracta d’un arquetip d’escultura de culte mariana que esdevingué especialment popular als segles XIII i XIV. Concebuda per presidir un retaule o un altar i dissenyada en format relativament petit, les figures de Maria i el Nen de Sanaüja són una de les nombroses imatges de devoció en les quals destaquen el tarannà maternal d’època gòtica.

A partir dels corrents d’espiritualitat mendicant, la Reina del Cel adquireix una dimensió de mare que la humanitza al jugar amb el seu fill. Les seves emocions són similars a les del creient i per tant les imatges es constitueixen com el camí més apropiat per comunicar-se amb Crist i la seva mare. La contemplació de les escultures propiciava la devoció ja que visió i oració es dirigeixen a Maria i al Nen. Amb freqüència aquest tipus d’escultures, Verge intercessora que donava la benvinguda al fidel, es localitzava també als mainells de les portalades com el cas de la catedral de Lleó, per exemple.

Tot i que no hi ha documentació sobre l’emplaçament original d’aquesta peça ni del context en què va ser creada, la datació derivada de l’anàlisi dels trets estilístics i iconogràfics i entraria dins el regnat de Pere III el Cerimoniós (1336-1387). Sabem que ja el 1072 el bisbe Guillem d’Urgell donà a l’església de Solsona alguns béns que tenia a Sanaüja i sembla que el llinatge dels Sanaüja apareix al segle XII detentant la senyoria del castell del Llor. Poc més es pot aportar del context. De fet, sónt eloqüents les paraules publicades al llibre del Gòtic a les col·leccions del MNAC “més difícil és situar les marededéus de Sallent i de Boixadors dins una òrbita estilística concreta i definir-ne la filiació, si tenim presents les observacions contradictòries que fins ara han fet els especialistes sobre les seves connexions amb el món francès o el món italià. De fet, aquesta situació es pot deure a les limitacions del nostre coneixement –i al fet que han desaparegut tants possibles referents catalans i no catalans-, però també pot ser causat, en part, per l’originalitat de molts escultors locals, capaços de combinar d’una manera autònoma les diverses suggestions franceses i italianes, en un exercici espontani de mestissatge estilístic”[1].


3.- Descripció, iconografia i aspectes més rellevants:

La representació de la Mare de Déu en època gòtica suposa un canvi respecte del romànic. De la Verge sedent, rígida i hieràtica, amb el Nen a la faldilla i amb actitud majestàtica, es passa a la idealització d’una dona jove, bella, esvelta, harmònica i serena, d’expressió dolça i acollidora però pensarosa i amb la mirada perduda. Una Verge que se situa dempeus amb el Nen sobre el braç esquerre. Ella, arquetip de virtuts, mostra el cos lleugerament encorbat (l’hanchement francès) i va vestida amb mantell, vel i túnica ampla fins als peus que forma una cascada de plecs naturalistes. Per la seva banda, el Nen vesteix una túnica tancada per la part de davant i els seus peus romanen nus.

L’expansió dels ordes mendicants van “humanitzar” l’art, i això es pot veure per exemple en el contacte de Maria amb el nen Jesús, en el gest d’afecte i sentiment, i en la major expressivitat en els rostres. La funció i el significat d’aquest tipus d’escultures és religiós. Es tracta d’una imatge de devoció amb funcions litúrgiques i processionals, però a la vegada és una figura decorativa de fàcil lectura per a la transmissió de la fe.

La Mare de Déu, d’emoció intuïda, però no destacada, porta corona ja que és la Reina dels Cels i agafa Jesús als seus braços. El Nen, en aquest cas sosté un colom, que li pica el dit, i que s’interpreta com una referència als ocells de fang amb què jugava (ocells que segons expliquen els apòcrifs s’acabarien convertint en reals) o com un atribut d’arrel paleocristiana que es vincula amb l’ànima. Aquest moixonet que porta a les mans ha esdevingut característic de les marededéus de l’Escola de Lleida i és un tret més del naturalisme de la imatge.

L’ideal cortesà es trasllada a l’escultura religiosa: bellesa serena i ritme melodiós. Jesús es troba en una posició força elevada, amb el cap a l’alçada del de la Mare, que inclina el cos cap a la dreta per equilibrar la composició. Ressalta la humanitat, el poder per emocionar l’espectador, el volum i la sumptuositat.

Presenta gran qualitat, elegància i influències del gòtic europeu. De fet, es pot relacionar amb les Marededéus franceses erectes i incurvades, però destaca la similitud amb la Mare de Deu de Boixadors (Anoia) ara al Museu Episcopal de Vic (datada entre el 1350-1370, realitzada amb alabastre amb restes de policromia. MEV 10634) i amb una altra imatge mariana que es troba a Navarra, a l’església de Sant Andreu de Sorauren (en aquest cas realitzada en marbre). Les concomitàncies amb la trajectòria de les imatges gironines i barcelonines ha fet que es descarti la seva procedència francesa.

Pere Bonhull, Aloy de Montbrai, Jaume Cascalls o Pere Moragues són els artistes més destacats de la centúria.


4.- Bibliografia més recent i webgrafia:

Español Bertran, Francesca, “Les imatges marianes: prototips, rèpliques i devoció”, Lambard 15 (2002-2003), pp. 87-109; VVAA, L’Art gòtic a Catalunya. Escultura I. La configuració de l’estil, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 2007; Velasco González, Alberto i Yeguas Gassó, Joan “Noves aportacions sobre l’escola de Lleida d’escultura del segle XIV”, Urtx, 24 (2010), pp. 175-205; Cornudella, Rafael, Favà, Cèsar i Macias, Guadaira, El Gòtic a les col·leccions del MNAC, Barcelona, 2011.


[1] Cornudella, Rafael, Favà, Cèsar i Macias, Guadaira, El Gòtic a les col·leccions del MNAC, Barcelona, 2011, p. 178.