Sant Climent de Taüll. Catalunya-Espanya

GALERIA FOTOGRÀFICA

Fes click a les fotos.

1.- Fitxa tècnica:

Título: Sant Climent de Taüll, església.

Autor: Desconegut, obra de taller. Mestre principal a l’absis.

Cronologia: 1123 consagració.

Estil: Romànic (influència italo-bizantina).

Gènere: Pintura.

Tècnica: Fresc (traspassat a llenç al MNAC). 

Dimensions: Amplada total 11,60 m. Alçada total 7,25 m.

Localització (original i actual): Vall de Boí, Alta Ribagorça. Des de 2013, reproducció virtual de les pintures de l’absis i dels arcs triomfals que complementa les restes del fresc original conservades in situ

Museu Nacional d’Art de Catalunya, Barcelona. Fresc traspassat a tela, tècnica de l’strappo. Mides totals al museu: 770 x 434 cm. (la pintura va ser estirada per tal d’adaptar-se a l’absis de fusta de la sala, de manera que la superfície és major que en origen). Original 620 x 360 cm. Adquisició per la Junta de Museus en la campanya de 1919-1923

El conjunt pictòric es troba repartit en indrets diferents: la part principal s’exposa al MNAC i la resta dels murals es conserva in situ. A banda, la reproducció virtual de les pintures a la pròpia església permet la comprensió del conjunt.

Funció: Edifici de culte cristià, parròquia.

Rellevància en la Història de l’Art: Alta


2.- Contextualització i datació:

El segle XII és una època plena de riqueses i no té res d’obscur: les ciutats reneixen, es funden universitats, es porten a terme les croades (expandint el poder i la influència del cristianisme), es replantegen les fronteres de les seus eclesiàstiques i es desenvolupa una política edilícia de primer nivell, el comerç i els intercanvis culturals s’expandeixen per tota la Mediterrània i a la Corona d’Aragó les noves terres conquerides a l’Islam s’estenen cap al sud. És l’època de plenitud feudal en què l’orde del Cister (fundada per Bernat de Claravall) s’estén per la Catalunya Nova amb la fundació dels poderosos monestirs de Santes Creus i Poblet, per exemple. Monestirs que creixeran fins a convertir-se als segles XIII i XIV en els referents artístics de la zona. Als comtats catalans, la incipient burgesia i els llinatges tradicionals comparteixen el poder amb la forta influència de l’església que controla una societat sotmesa al teocentrisme.

És a la Catalunya Vella, al mig de la Vall de Boí en un paratge d’alta muntanya i dins el camí tradicional cap a l’Aragó, on trobem un dels conjunts romànics més impressionants de tot Catalunya. Declarada Patrimoni de la Humanitat el 2000, l’església de Sant Climent de Taüll, de tres naus, tres absis i esvelt campanar exempt de sis pisos d’alçada, és un dels paradigmes d’aquest estil de la plena Edat Mitjana. Localitzada molt a prop del temple de Santa Maria dins la mateixa localitat, la silueta de Sant Climent recorda la importància de l’entorn relacionat amb el poderós llinatge dels Erill, senyors de la Vall de Boí, família que hauria impulsat aquesta fundació per promoure un nucli monàstic relacionat amb el monestir de Santa Maria de Lavaix (al Pont de Suert).


3.- Descripció, iconografia i aspectes més rellevants:

La decoració conservada al MNAC comprèn les pintures de les claus dels arcs triomfals de Taüll, algunes de les parets, la de l’absis lateral de l’evangeli i la d’una de les columnes. Sabem, gràcies a la inscripció epigràfica del fust d’aquesta columna, que el 10 de desembre de 1123, el bisbe Ramon de Roda d’Isàvena (1104-1126), llegat papal amb litigis amb el bisbe Ot d’Urgell, personatge santificat a la seva mort i mereixedor de l’esplèndid sarcòfag romànic que es troba a Isàvena, consagrà l’església[1]. La complexitat del programa pictòric de Taüll, on es mostra la Segona Vinguda, fa repensar el paper del comte Ramon II, senyor d’Erill i el del propi bisbe Ramon com a promotors directes del conjunt.

La decoració pictòrica de Sant Climent és l’obra més coneguda i emblemàtica del romànic català. L’absis és presidit per l’extraordinària i monumental Maiestas Domini, solemne i poderosa: una de les més impressionants del romànic europeu, envoltada per un singular Tetramorf (portat en mans angèliques) i serafins, en una síntesi de sentit escatològic, a manera d’homilia visual, de gran originalitat i riquesa. En el centre de la composició axial Crist en Majestat porta un llibre amb la inscripció: Ego sum lux mundi (Jo sóc la llum del món) i les lletres alfa i omega[2]. Al registre inferior, una sanefa amb els noms de Maria i els sants identifica les figures que es troben tot just a sota. En la part superior de l’absis, a la clau de l’arc triomfal, la Dextera Domini (ma de Déu) beneeix l’Agnus Dei (anyell, símbol de Crist mort i ressuscitat).

La inspiració literària d’aquestes imatges de teofania és un text de la segona Parusia, és a dir, segona Vinguda de Crist al món, narrada a l’Apocalipsi de Sant Joan. Expressa la renovació de la Creació que inspira l’Exultet i obre la litúrgia pasqual. A aquest contingut bíblic apocalíptic s’afegeixen referències litúrgiques i patrístiques (especialment de les Homilies de Sant Gregori el Gran i dels Comentaris a l’Apocalipsi del Beat de Liébana).

Com és habitual a la pintura medieval, predomina el dibuix ferm i segur, la frontalitat, el hieratisme, els plecs estereotipats, la simetria i els colors purs, brillants i de qualitat. El pintor principal, genial i de gran personalitat que ha assumit perfectament la influència italiana, aplicà a la decoració mural del fresc les tècniques habituals de la pintura sobre taula: l’accentuació dels perfils i la creació de volums a partir de la gradació tonal de color aconseguint una capacitat única d’abstracció. Aquestes pintures de l’absis van estar ocultes per un retaule gòtic i foren descobertes el 1907 en la primera expedició científica de l’Institut d’Estudis Catalans, fundat aquell mateix any, que dirigia Josep Puig i Cadafalch. La decoració conservada al MNAC es completa als arcs triomfals, on destaquen els medallons amb la Dextera Domini i l’Agnus Dei, i al costat esquerre la representació del pobre Llàtzer.


4.- Bibliografía más reciente i webgrafia:

Yarza Luaces, Joaquín, “Un cycle de fresques romanes dans la paroisse de Santa María de Taüll”, Les Cahiers de Saint-Michel de Cuxa, 30 (1999) pp. 121-140; Castiñeiras, Manuel i Camps, Jordi, El romànic a les col·leccions del MNAC, Barcelona, 2008; Vendrell, Màrius, Giraldez, Pilar, Boularand, Sarah, Gonzàlez, Reinald i Caballé, Francesc., “Los acabados románicos: una aproximación a través de Santa María de Taüll”, Románico, 6 (2008) pp. 24-31; i Pagès i Paretas, Montserrat, “Sant Climent de Taüll: noves pintures, nova lectura”, Anuari Verdaguer, 21 (2013), pp. 151-172.

https://museunacional.cat> mestre-de-taull

http://pantocrator.cat/taull1123-sant-climent-de-taull/

https://vimeo.com/87114296


[1] Transcrita i publicada per primera vegada a Pasqual, Jayme, El Antiguo Obispado de Pallás en Cataluña…., Tremp, 1785, p. 117: ANNO AB INCARNACIONE/ D(OMI)NI Mº Cº XXº IIIº, IIII ID(US) DE(CEM)BR(IS)/ VENIT RAYMUND(US) EP(ISCOPUS) BARBASTRE/(N)SSIS ET C(ON)SECRAVIT HA(N)C ECCL(ES)IAM IN HONORE/ S(AN)C(T)I CLEMENTIS M(A)R(TIRIS) ET PON(E)NS RELIQUIAS/ IN ALTARE S(ANC)TI CORNELII EP(ISCOP)I ET M(A)R(TIRIS): L’any 1123 de l’Encarnació del Senyor, el IIII dia de les idus de Desembre [10 de desembre], Ramón, Bisbe de Barbastre, va venir i va consagrar aquesta església en honor de Sant Clement màrtir i pontífex, amb relíquies de Sant Cornelio, bisbe i màrtir, en l’altar. Sabem que el bisbe Ramon va realitzar una intensa labor de consagració d’esglésies a la zona doncs, a més de les citades corresponents a setembre i desembre de 1123, sabem que va participar en la de Santa Maria de Taüll (11 de desembre de 1123), en la de l’església de Merli (22 d’octubre de 1122) i en la de Santa Maria en la catedral de Roda (31 de març de 1125). Probablement tan intensa activitat en la diòcesi i la seva presència en els epígrafs va tenir a veure amb el desig de consolidar els límits de la seva seu.

[2] Encara que sembla que aquestes inscripcions són noves, corresponen a la restitució de les pintures a l’absis del MNAC.