Mesquita aljama de Còrdova. Còrdova. Andalusia-Espanya

GALERIA FOTOGRÀFICA

Fes click a les fotos.

1.- Fitxa tècnica:

Títol: Mesquita aljama de Còrdova

Autor: Desconegut. Promotors: Abd al-Rahman I, Abd al-Rahman II, Muhammad I, Abd al-Rahman III, Al-Hakam II i Al-Mansur

Cronologia: 785-987 Estil: Islàmic Gènere: Arquitectura

Materials: Pedra, maó i columnes de marbre, jaspi i granit (part és material de spolia o reaprofitament romà i visigòtic). Mosaic (acolorit sobre fons d’or, bronze, plata i coure), estuc i guix policromats. Fusta pel cobriment

Dimensions: 180 x 130 m. 1,5 hectàrees. 23.400 m2 Localització (original i actual): Còrdova.
Funció: Devocional.
Rellevància en la Història de l’Art: Molt Alta


2.- Contextualització i datació:

L’any 711 l’exèrcit musulmà, amb un contingent que no devia de superar els 8.000 homes i integrat per un reduït percentatge d’àrabs i un molt considerable de berbers, desembarcava a la Península. Segons algunes fonts, Musa ibn Nusayr, governador d’Ifriqiya, ordenà al seu lloctinent Tàriq ibn Ziyad que dugués a terme la conquesta, si bé altres textos defensen que Tàriq, llavors governador de Tànger, actuà com a cabdill pel seu compte. Després del desembarcament a la badia d’Algecires (llavors Iulia Traducta) no hagueren de fer front a batalles importants, encara que cal mencionar la cèlebre de Guadalete, on degué de participar el rei Rodrigo. Els esdeveniments que van envoltar aquesta conquesta, descrits en moltes ocasions, sempre s’han fet remuntar a la guerra civil del regne visigòtic després de la mort del rei Witiza, el 710, i la immediata usurpació del tron per un individu anomenat Rodrigo que havia desplaçat els fills legítims del difunt monarca. Les fonts, no obstant, són confuses i foren escrites en moments i llocs molt dispars, sovint llunyans del temps i els escenaris on es dugueren a terme. Només dues obres llatines, la Crónica Bizantino-Arábiga, de 741, i la Crónica de 754, van ser redactades pocs anys després dels fets, si bé l’última és la que s’ha considerat que aporta més dades veraces per a conèixer els fets.

En només quinze anys els àrabs ocuparen tota la Península, segurament per la situació precària del reialme visigòtic a nivell polític, econòmic i demogràfic, en gran part provocada per les epidèmies de pesta i els anys de sequera i fam que es van succeir a finals del segle VII. Alguns historiadors sostenen, a més, que l’ocupació fou tan ràpida per l’ajut que suposaren els jueus, molt nombrosos a la Bètica i en tota la conca mediterrània i profundament assetjats per la legislació visigòtica.

Des de l’any 716 la Península Ibèrica fou dirigida des de Qurtuba (Còrdova) per una sèrie de wala1 o governadors nomenats pel califa de Damasc que organitzaren expedicions cap al nord fins que, amb la derrota de Poitiers el 732 -en el reialme franc-, van començar a retrocedir. El 756 Abd al-Rahman, príncep Omeia de menys de vint anys, davant l’assoliment del poder de la dinastia abbassí i el perill que suposava per a la seva integritat, va fugir cap a la Península i, després de molts avatars i dificultats, aconseguí que aquesta se separés del poder de Bagdad, fent de Qurtuba un emirat independent. L’any 785 decidí emprar el material de la basílica visigòtica dedicada a sant Vicenç màrtir per iniciar la construcció de la que serà una de les joies de la cultura musulmana: la mesquita aljama de la ciutat, que representava el poder d’una religió però també l’apogeu i puixança d’una dinastia, l’Omeia. Per erigir-la es procedí a reutilitzar materials i elements i solucions estructurals hispanoromans (aparells a llarg i través –a soga y tizón– o l’ús de pedra i maó alternats) i visigòtics (especialment l’arc de ferradura, encara que més tancat i emmarcat amb una motllura anomenada arrabà). En dos segles, després de successives ampliacions, la mesquita es convertia, juntament amb els luxosos palaus i residències califals cordovesos, en una de les obres més paradigmàtiques i originals de l’arquitectura hispanomusulmana i, per extensió, de la cultura islàmica.


3.- Descripció, iconografia i aspectes més rellevants:

La mesquita és el lloc d’oració en comunitat.  Encara que la paraula “mesquita” en realitat ès l’adaptació de la paraula árab  مسجد (masjid) al catalá. En árab, el concepte مسجد (masjid) és general i designa qualsevol lloc on es fa سجود (sujud) o postració de l’oració.

La religió musulmana prescriu que tots els adults celebrin oracions al menys cinc cops al dia (abans de sortir el sol, al mig dia, a la tarda, després de la posta del sol i a la nit). No és necessari pregar diàriament dins d’una mesquita, però sí que és obligatori que tots els homes adults hi assisteixin per a l’oració dels divendres. Donada la seva funció d’allotjar multitud de fidels, l’estructura d’aquests espais d’oració conté una sèrie d’elements imprescindibles que s’organitzen a partir del pati descobert, sahn, que disposa d’una font per a les ablucions o purificacions rituals mitjançant l’aigua. La sala d’oració pròpiament dita, el haram, té forma oblonga -més ampla que llarga- i és hipòstila, és a dir, generada a partir d’una successió de columnes que divideixen aquest espai interior en naus. És fonamental el mur de la quibla, que de forma prescriptiva (encara que la mesquita de Còrdova és una excepció) assenyala La Meca, cap a on els fidels han de dirigir les seves oracions: en el seu centre es trobava el mihrab, nínxol normalment molt ornamentat i sancta sanctorum de la mesquita que servia també per amplificar la veu de l’imam. Al seu costat es troba el minbar, púlpit destinat a l’imam per a que pronunciï el seu sermó (jutba) els divendres, moltes vegades de fusta i marqueteria: aquest mobiliari és important, doncs és el que dóna a la mesquita el seu caràcter d’aljama. Al davant del mihrab es troba la maqsura, un espai delimitat per gelosies i molt ric decorativament reservat als prínceps i els seus familiars. Un element molt característic i visualment destacable és l’alminar o minaret, torre esvelta on el muetzí crida a l’oració. Depenent de les mesquites varia el seu número: La Meca en té 7, la Mesquita Blava d’Istanbul 6, Santa Sofia 4, mentre que la de Còrdova en té 1, per exemple).

La mesquita aljama de Còrdova es caracteritza pel Pati dels Tarongers, el sahn, espai enjardinat on a més de tenir la font per a la purificació complia la funció d’escola infantil i, fins i tot, de jutjat. Allà, l’anomenada Porta de Les Palmes dóna accés al haram, espai interior en el qual un bosc de 1.300 columnes de marbre, jaspi i granit sostenen centenars d’arcs de mig punt i de ferradura bicolors. Com veurem, el mihrab, una joia de marbre, estuc i mosaics sobre fons d’or, bronze, coure i plata, destaca perforat en el mur de la quibla que, sorprenentment, està en direcció sud i, per tant, no mira cap a La Meca.

Fou en temps d’Abd al-Rahman I (756-788), qui va fer de Qurtuba la seva capital, quan es començà la construcció d’aquesta obra que ha estat considerada com una de les més supremes tant de l’arquitectura hispanomusulmana com de l’art islàmic en general. Per erigir la Gran Mesquita, demolí l’església visigòtica i aprofità alguns trams dels seus murs i nombroses columnes, fins i tot d’època romana. Per procurar una major alçada i afavorir la lluminositat, se superposaren a les més de 100 columnes uns pilars, permetent desenvolupar un preciós i fascinant efecte visual consistent en un entramat d’arcs de ferradura al nivell inferior i de mig punt al superior. Aquest sistema format per dues arcades superposades, d’inspiració romana (aqüeducte de Segovia) suporten un sostre pla cobert per fustes a dues aigües longitudinals i paral·leles. La qualitat decorativa d’aquesta bella i original solució, que comprèn la utilització d’arcuacions de dos tipus de traçat, es reforçà amb la utilització de dovelles de colors diferents (pedra: blanc, i maó: vermell), recurs que van poder conèixer en un antecedent molt proper: l’aqüeducte dels Milagros de Mèrida2. L’alternança de materials clars i obscurs s’anomena, en àrab, decoració ablak. Aquesta primera mesquita, de planta oblonga conforme la tradició islàmica i de gran homogeneïtat estilística al construir-se en un període no superior a 7 anys, consistia en 11 naus perpendiculars a la quibla, que mirava cap el sud en comptes de cap a l’est. Aquesta orientació peculiar de moltes mesquites hispano-musulmanes, que difereix en 51° la correcta direcció cap a La Meca, ha donat lloc a diverses hipòtesis explicatives; des d’un simple error de càlcul geogràfic, a l’orientació de les mesquites de Síria, d’on era natural l’emir, passant pels condicionants constructius de les estructures de les edificacions prèvies, entre d’altres la basílica visigòtica en gran part desmantellada.

Sota els reialmes d’Hixam I i al-Hàkam I gairebé no hi va haver modificacions. Caldrà esperar fins l’emir Abd al-Rahman II (833-848) per a la primera ampliació, que consistí en allargar la longitud de les naus cap el costat meridional, elevant el nombre de les columnes de la sala hipòstila a 200. Els seus suports continuaren sent les velles columnes visigòtiques reaprofitades, encara que també començaren a emprar-se els primers capitells àrabs de model corinti. En temps de l’emir Muhàmmad I es construí la Porta de Sant Esteve, anteriorment coneguda com a Porta dels Visirs, doncs era per on entraven les autoritats més importants i perquè just davant es trobava l’alcàsser.

El 929 l’emir Abd-al-Rahman III proclamà el Califat de Còrdova i s’anomenà a sí mateix emir al-Muminin, o príncep dels creients, amb al qual cosa assumí, a més del poder terrenal, el poder espiritual sobre la umma, o comunitat de creients. És doncs en aquesta primera etapa califal quan es dugué a terme una segona ampliació, que consistí en l’engrandiment del pati i en la construcció del minaret, avui amagat dins el folre de la torre campanar cristiana erigida en el segle XVI. Va ser, no obstant, en temps del gran califa al-Hàkam II (961-969) quan es va dur a terme la més important i sumptuosa reforma que donà a la mesquita el seu aspecte gairebé definitiu i qui la convertí, per la seva espectacularitat decorativa, en un dels màxims exponents de l’art islàmic. En aquesta intervenció s’empraren materials especialment encarregats per a l’obra en comptes de reaprofitar els d’altres construccions. Aquest califa, qui protagonitzà un dels regnats més pacífics i fecunds de la dinastia, amplià la longitud de les naus i erigí l’actual mihrab amb el seu espectacular arc de ferradura ornamentat amb preciosos mosaics amb motius epigràfics –(cal·ligrafia cúfica) amb cites de l’Alcorà-, d’entrellaços i també vegetals (d’ataurics) que en molts aspectes perpetuen els recursos i tradicions omeies elaborades a Jerusalem i Damasc. De fet, va escriure a l’emperador bizantí Nicéforo Focas (963-989) demanant-li l’enviament d’un hàbil mestre, que arribà a la ciutat amb tot el material corresponent. Té forma de cambra octogonal i el seu interior està cobert per una petxina de guix d’altíssim valor decoratiu i per inscripcions analitzades per Susana Calvo, qui ha advertit una ornamentació vegetal islamitzada i versicles alcorànics seleccionats amb la intenció precisa de reivindicar els posicionaments polítics i religiosos d’al-Hàkam II. Just davant es localitza la insòlita maqsura, amb tres cúpules de nervadures entrecreuades (anomenades voltes califals), bordejades al mateix temps per arcuacions polilobulades d’una riquesa excepcional, essent la central la més perfecta: un espai central octogonal creat per l’entrecreuament de vuit nervis i cobert amb una volta gallonada. Per donar més il·luminació al punt més important de la mesquita, es col·locà una sèrie de claraboies. Els capitells i els arcs d’aquesta fase constructiva són típicament cordovesos, encara que es combinen amb arcs polilobulats, fins llavors inèdits, que s’entrecreuen i superposen en l’aire.

Ja a finals del segle X va intervenir al-Mansur, militar i polític andalusí, canceller del Califat cordovès i hayib o camarlenc del califa Hixam II. Més preocupat pels assumptes bèl·lics (amb les seves característiques razzies o atacs sorpresa) que pels estètics, augmentà, encara que respectant el pla inicial, la seva superfície per les necessitats demogràfiques. En aquesta ocasió amplià el haram amb altres 8 naus però, pel condicionant que suposava el riu Guadalquivir, es va veure obligat a fer-ho cap el costat oriental. Aquesta ampliació fou menys acurada tècnicament i s’empraren recursos molt menys elegants: les dovelles dels arcs són totes de pedra i es pintaren alternativament de vermell per simular el maó; els fusts són invariablement de jaspi gris; i, a més, els nous capitells esquematitzen i simplifiquen rudimentàriament els corintis i compostos de tradició romana. Aquesta intervenció, que ha estat interpretada com un símptoma de la crisi del califat, ocasionà que el mihrab perdés la seva posició central, si bé la mesquita va recuperar el seu aspecte oblong, d’acord amb la tradició espacial islàmica. Amb al-Mansur concloïa un procés constructiu de dos segles que provocà que la Mesquita aljama de Còrdova es convertís en el més ampli lloc d’oració de tot l’islam occidental, concretant de manera magistral les virtualitats d’un espai hipòstil. Aquest exponent màxim de l’art islàmic va tenir el seu ressò en la Mesquita de Kairuán (Tunísia), erigida a partir de l’any 836, i en la d’Ibn Tulun (Egipte): sembla ser que l’espai hipòstil s’imposà moltes vegades al Magreb per la influència, precisament, dels musulmans de la Península Ibèrica.

La ciutat va ser conquerida per Ferran III, rei de Castella i de Lleó, el 29 de juny de 1236, dia en què el príncep Abul-l-Casan lliurà al monarca cristià les claus de la ciutat: a partir d’aquell moment, l’edifici passà a ser la catedral de Santa Maria, si bé no es procedí a erigir una nova construcció fins el segle XVI, ja en època renaixentista. L’enderrocament progressiu de la Gran Mesquita per erigir l’edifici cristià va mobilitzar primer als ciutadans: el Consell de la Ciutat va enviar una circular on impedia als cordovesos la participació en la nova obra sota un càstig que podia arribar a la pena capital. Carles V intercedí per a que s’erigís el nou temple, encara que poc després, el 1532, es lamentava, segons l’humanista Alderete, amb la sentència: “heu destruït el que era únic en el món i heu posat en el seu lloc el que pot veure’s a tot arreu”.


4.- Bibliografia més recent i webgrafia:

Leopoldo Torres Balbás, El arte hispanomusulmán hasta la caída del califato de Córdoba, Madrid, 1955; Leopoldo Torres Balbás, La Mezquita de Córdoba y las ruinas de Madinat al-Zahra, 1965; Fernando Aznar, La Mezquita de Córdoba, Madrid, 1985; VVAA, Al-Andalus. Las artes islámicas en España, Nova York, 1992; Duncan Townson, La España Musulmana, Madrid 2000 [1973]; Susana Calvo Capilla, La Mezquita de Córdoba, col. La aventura de la Historia, n. 32, Madrid, 2001; Susana Calvo Capilla, “El programa epigráfico de la Mezquita de Córdoba en el siglo X: un alegato en favor de la doctrina Maliki”, Qurtuba: estudios andalusíes, 5, 2001, pp. 17-26; Gonzalo M. Borrás, El Islam. De Córdoba al Mudéjar, Madrid, 2003; Antonio E. Momplet, El arte Hispanomusulmán, Madrid, 2004 i 2008; Susana Calvo Capilla, “La ampliación califal de la Mezquita de Córdoba: mensajes, formes y funciones”, Goya. Revista de arte, 323, 2008, pp. 89-106; Antonio Fernández Puertas, Mezquita de Córdoba: su estudio arqueológico en el siglo XX. The mosque of Cordoba: twentieth-century archaaeological explorations, Granada, 2009; Pedro Marfil, Las Puertas de la Mezquita de Córdoba, Madrid, 2012; Manuel Nieto, La Mezquita de Córdoba, joya bizantina, Córdoba, 2016; Rafael Ortiz, La Mezquita-Catedral de Córdoba. Metodología de Trabajo para reconstrucciones virtuales, Tesis doctoral, Universidad de Córdoba, 2018.

https://mezquita-catedraldecordoba.es/descubre-el-monumento/el-edificio/

http://informesdelaconstruccion.revistas.csic.es/index.php/informesdelaconstruccion/

https://www.youtube.com/watch?v=w2sQoVwb4uc

https://www.youtube.com/watch?v=s1yfIejt3Vg


[1] Plural de wali

[2] Tradicionalment aquest aqüeducte s’havia considerat romà, si bé les més recents investigacions i anàlisi d’experts han descobert que l’estructura dels Milagros de Mèrida va ser aixecat a partir del segle IV amb elements d’influncia bizantina. Aquestes conclusions estan en la línia de les recerques dutes a terme a Alemanya el 2011 i que ja apuntava que la seva construcció s’havia dut a terme entorn el 560, ja en època visigoda: https://elpais.com/cultura/2019/11/08/actualidad/1573228659_271518.html