Mosaics de Santa Maria Nuova de Monreale. Sicilia-Itàlia

ACTIVITATS

Context històric i artístic

Models, influències i pervivències

Tècniques artístiques i materialitat

Fonts documentals

 

GALERIA FOTOGRÀFICA

Fes click a les fotos.

1.- Fitxa tècnica:

Títol: Mosaics de Santa Maria Nuova de Monreale.

Autor: Desconegut. Obra col·lectiva fruit d’un taller musivar.

Cronologia: Cap el 1180-1190.

Estil: Bizantí.

Gènere: Sumptuàries (mosaic)

Tècnica: Mosaic, opus tessellatum.

Materials: Tessel·les[1] de mateirals i colors diversos.

Dimensions: El mosaic s’estén sobre 6.430 m2.

Localització (original i actual): Església de Santa Maria Nuova de Monreale, Palerm, Sicília. Avui és catedral.

Funció: Devocional, encara que el promotor de l’arquitectura i la seva ornamentació va fer servir l’art com eina de prestigi i com a manifestació de poder.

Rellevància en la Història de l’Art: Alta


2.- Contextualització i datació:

Sicília, que rep el seu nom dels sículs, els nadius que habitaven l’illa, es troba al sud d’Itàlia. La seva privilegiada situació en el Mediterrani va afavorir que a les seves terres hi arribessin grecs, cartaginesos, romans, vàndals i ostrogots fins que, ja al segle VI i durant el regnat de Justinià I, acabà incorporada a l’Imperi Bizantí amb la conquesta del general Belisari, el més important protagonista militar de l’expansió d’aquest imperi pel Mediterrani occidental. Durant els segles VI i XII la dominació fou musulmana.

L’església de Monreale, que fou erigida després de la Cappella Palatina de Palerm i de la catedral de Cefalù, és la culminació d’un extraordinari procés constructiu normand de més d’un segle. La primera dada verificable sobre l’existència de l’església de Santa Maria La Nuova, i de l’abadia benedictina que molt aviat es va erigir al seu costat, fundada per Guillem II[2] es remunta a 1174, si bé alguns investigadors suposen que els treballs de construcció començaren el 1170. Deixant de banda la llegenda pel que fa a la seva fundació i que en part protagonitza el seu pare Guillem I[3], és ben segur que en la decisió de Guillem II de construir el conjunt de Monreale, va tenir molt a veure la seva mare, Margarita de Navarra, qui al mateix temps havia fundat dos monestirs a la província de Messina que havia posat sota la jurisdicció de la nova església de Monreale.

Ja el 1183 el Sant Pare Luci III[4] va elevar a rang d’arxidiòcesi aquesta fundació, que poc a poc anà assumint possessions i drets en l’organització feudal del reialme arran de les successives i importants dotacions reials i, també, episcopals i papals, la qual cosa ha estat interpretada per la historiografia com el resultat d’una rivalitat i emulació entre els arquebisbes i els reis. Malgrat aquest apoteosic començament, Monreale ja va entrar en decliu just després de la mort del seu promotor, Guillem II, el novembre de 1189, moment a partir del qual l’església va començar a patir una lenta ussurpació de terres i drets, sense comptar amb les rebel·lions dels qui estaven sota la seva jurisdicció. No obstant això, els reis, les reines i els emperadors que es van succeir en el govern de Sicília (com Constance d’Haurteville, Enric VI i Frederic II o Carles d’Anjou i Carles V de França) van mostrar un constant interès per aquesta fundació, promulgant edictes per protegir-la i intentant restituir-la dels béns que li havien usurpat.


3.- Descripció, iconografia i aspectes més rellevants:

L’església presenta planta de creu llatina amb tres naus separades per columnes procedents de l’espoli i que sostenen capitells d’inspiració clàssica. Totes tres naus, cobertes amb una estructura de fusta que va ser reconstruïda seguint els models medievals després d’un greu incendi el 1811, culminen en els seus respectius absis, el central més desenvolupat que els laterals. L’ingrés del costat occidental es realitza a través d’un cos columnat flanquejat per dues torres campanar que guarda una gran porta que, guarnida amb bronzes esculpits de Bonanno da Pisa, es va col·locar el 1185. Un cop a l’interior, sorpren, a més de l’efecte estereoscòpic del Crist Pantocràtor harmònicament proporcionat dins la curvatura de l’absis central, l’efecte rítmic, equilibrat i acurat fins l’últim detall entre l’arquitectura de l’edifici i el seu programa iconogràfic que, amb escenes de l’Antic i del Nou Testament desenvolupades amb impressionants mosaics daurats, cobreix tota la seva superfície.

Avui catedral, aquest edifici, que disposa d’un enorme claustre amb meravellosa escultura als seus capitells, constitueix el major edifici decorat amb mosaics de tot l’Occident medieval. L’espectacular absis mostra tres registres figurats. En el superior, dins la volta en quart d’esfera, Crist Pantocrator[5] s’alça, magnífic, acompanyat per la jerarquia celestial; això és, serafins, querubins i arcàngels, i, just a sota, l’esplèndida Theotokos[6] s’exhibeix flanquejada per solemnes arcàngels mentre que al nivell inferior se’ns presenta un programa hagiogràfic que inclou les efígies de fins a 174 sants. Acompanyen aquestes visions divines i hagiogràfiques, recorrent les naus i d’acord amb la tradició procedent de les primeres basíliques cristianes de Roma, nombrosos episodis veterotestamentaris, des del Gènesi fins els episodis de Jacob. I ja al creuer, es desenvolupa el cicle cristològic que repren la iconografia de les dotze grans celebracions litúrgiques bizantines o Dodékaorton[7].

Dels mestres que realitzaren aquests mosaics no en sabem gairebé res, encara que és obvi que van beure de tradicions diverses, no només bizantines o llatines sinó també angleses, com ja fa temps va reivindicar l’alemany Ernst Kitzinger, l’historiador de l’art que més va treballar sobre aquesta decoració musivar. És a dir, tot aquest programa narratiu, tan compert i complex, reflecteix una voluntat de fusió de components orientals i occidentals, al temps que el programa hagiogràfic ens desvetlla part de la personalitat del seu promotor, Guillem II: la seva fascinació pel món bizantí, la seva voluntat per rivalitzar amb el basileus, les seves aliances amb la dinastia Plantagenet i l’imperi germànic i, també, les seves arrels dins les tradicions locals del Mezzogiorno.


4.- Bibliografía més recent i webrafía:

Bonanno, Chiara, Trascendenza ed esistenzialità nei mosaici di Monreale, San Cataldo, 2014; Bordbeck, Sulamith, “Monreale from its Origin to the End of the Middle Ages”, dins Annliese Nef (ed.), A companion to medieval Palermo, Leiden, 2013, pp. 383-412; Sciortino, Lisa, Il duomo di Monreale, San Vendemiano (Treviso), 2012; Musco, Alessandro; Cusimano, Fabio; i D’Agostino, Salvatore, Monreale e la sua cattedrale. Novellare normanno nel segno di Guglielmo, Palermo, 2011; Pulvirenti, Emanuela, L’illuminazione dei mosaici di Monreale, Firenze, 2010; Lanzi, Wivine, Étude du programme décoratif de la cathédrale Santa Maria la Nuova à Monreale (1172-1190), Louvain, 2009-2010. Naro, Cataldo (ed.), Il Duomo di Monreale: lo splendore dei mosaici, Città del Vaticano, 2009.

Visita online del monument

http://www.duomomonreale.it/index8fc5.html?option=com_content&task=view&id=216&Itemid=295

Fotografies dels mosaics amb les respectives localitzacions

http://www.wga.hu/html_m/zgothic/mosaics/5monreal/

Descripció general del monument i dels seus mosaics

http://www.qantara-med.org/qantara4/public/show_document.php?do_id=1481&lang=es

Fotografies detallades de les escultures dels capitells del claustre

http://cenobium.isti.cnr.it/monreale


[1] Una tessel·la és una petita péça cúbica de marbre, de terra cuita, de vidre, etc., que forma part d’un mosaic.

[2] Guillem II de Sicília, anomenat “el Bo”, fou rei de Sicília i Nàpols des de 1166 fins el 1189.

[3] Guillem I, anomenat “Guillem el dolent”, pare de Guillem II i fill del rei Roger II i de la reina Elvira de Castella, va ser rei de Sicília de 1131 a 1166.

[4] Aquest Sant Pare, que tenia com a nom de bateig Ubaldo Allucingoli, va ser Papa des de l’1 de setembre de 1181 fins la seva mort, el 25 de novembre de 1185.

[5] El síntesi, el Pantocrator és la imatge de Crist assegut en el seu tron, amb la mà dreta en actitud de beneir i sostenint en la mà esquerra el llibre dels Evangelis.

[6] Theotokos és un terme grec que significa Mare de Déu. És el títol que l’església cristiana dels primers temps donà a Maria al Concili d’Éfeso del 431 en referència a la seva maternitat divinal.

[7] Anunciació, Nativitat, Presentació al Temple, Baptisme, Transfiguració, Ressurrecció de Llàtzer, Entrada de Crist a Jerusalem, Crucifixió, Anastasi o Davallada als Inferns, Ascensió, Pentecosta i Koimésis o Dormició.