Santa Maria de Poblet. L’Espluga de Francolí. Catalunya-Espanya

GALERIA FOTOGRÀFICA

Fes click a les fotos.

1.- Fitxa tècnica:

Títol: Santa Maria de Poblet.

Autor: Desconegut.

Cronologia: 1163-1406.

Estil: Romànic (església i part del claustre) i Gòtic (capelles laterals i volta de la nau de l’epístola, i cimbori de l’església; part del claustre i Palau del Rei Martí).

Gènere: Arquitectura i Escultura.

Materials: Pedra calcària (dolomia, també anomenada pedra de Vinaixa o Floresta), i fusta.

Dimensions: Església: 92 x 20,5 m (mides màximes. Sense considerar la galilea, la llargària de la nau central, comptant l’absis radial axial, és 81 m.); Claustre (per aquest ordre: galeries sud, est, nord i oest): 40 x 35 x 40 x 33 m.;  Sala Capitular: 15 x 15 m.; Refetor: 8 x 33 m.; Dormitori: 15 x 32 m. Els murs del recinte populetà tanquen una superfície total de 1,6 hectàrees.

Localització (original i actual): L’Espluga de Francolí (Tarragona).

Funció: Devocional.

Rellevància en la Història de l’Art: Alta.


2.- Contextualització i datació:

La fundació de Santa Maria de Poblet és deguda a la voluntat del comte de Barcelona Ramon Berenguer IV qui, cap el 1150-1151, dotà als frares de Fontfroide (Llenguadoc) d’un extens territori al llindar del riu Francolí amb conreus de regadiu i part de bosc per fundar un monestir. Tres anys més tard, la comunitat conformada per dotze monjos ja estava instal·lada definitivament a l’Hortus Populeti, nom que procedeix de populus, gènere arbori que comprèn unes quaranta espècies d’àlbers i pollancres blancs. Ja des dels inicis, el comte de Barcelona féu constar el seu propòsit que el cenobi disposes de terra i recursos suficients per bastir-lo amb claustre, dormitori, refetor i totes les dependències necessàries per dur a terme la vida comunitària. A partir d’aquell moment es confirmen abundants notícies documentals amb importants concessions com delmes1, llicències per extreure pedra, ma d’obra per a la construcció, i un seguit de propietats amb molins, pastures, animals, granges i camps fins i tot ja cultivats.

Alhora que a un anhel de caire religiós, el de fer arrelar en una zona recentment conquerida l’orde monàstica més prestigiosa d’aquell moment, la fundació de Poblet responia a una clara voluntat política i governamental del comte: facilitar la repoblació del nou territori guanyat als sarraïns i que urgia organitzar socialment i econòmicament. Així doncs, el monestir resultaria la peça clau per administrar-lo i estructurar-lo i, dins les ordes possibles, per la seva màxima modernitat espiritual i el seu rigorós funcionament intern, la del Cister resultava la més adequada. Nascuda en les solituds de Borgonya com a moviment de reforma benedictina, constituïa l’avantguarda de l’Església. El seu origen es remunta al 1098 amb la fundació per sant Robert, previ permís papal, de l’abadia de Cîteaux, on cercava una vida monàstica basada en la fidelitat estricta envers la regla de sant Benet i la tradició dels Pares del desert. Robert procedia de Molesmes, a l’igual que la resta de companys, entre els quals es trobaven els seus successors immediats, sant Alberic i sant Esteve Harding. La duresa de l’indret on s’havien instal·lat, l’extrema pobresa resultant, i el treball manual agrícola com a única font de recursos provocà una manca absoluta de vocacions que feia inviable el seu futur. No obstant això, el 1112, en temps de l’anglès Harding, Bernat de Fontaines canvià l’horitzó d’aquella petita comunitat en vies d’extinció: el seu fervor, la seva brillant personalitat i la seva extraordinària capacitat persuasiva afavoriren milers de postulants que va permetre a la comunitat fundar una vintena de monestirs.

L’orde entrà a la Península Ibèrica cap el 1140, encara que no hi ha unanimitat a l’hora d’assenyalar quin va ser el primer cenobi cistercenc hispà. De les cases primitives, Cister, i les seves primeres fundacions Pontigny, Claravall i Morimond, foren les dues últimes les que principalment es repartiren les institucions peninsulars, si bé al territori català foren les filials franceses de Fontfroide i Grand Selve les qui fundaren, respectivament, els monestirs de Poblet i Santes Creus.


3.- Descripció, iconografia i aspectes més rellevants:

L’espiritualitat cistercenca es basava en dos principis significatius: el refús dels costums de Cluny i el retorn a la puresa de la Regla, llegida i interpretada sota el prisma de l’exemple dels Pares del desert. Aquestes línies fonamentals van repercutir en la seva arquitectura, que es caracteritza pel rebuig al luxe i l’ornament i, en conseqüència, en l’eradicació d’escultura o pintures narratives, aniconisme relatiu, doncs pot trobar-se decoració esculpida en mènsules, algunes del tipus cul-de-lampe2,

capitells, cimacis i claus de volta. Aquesta austeritat iconogràfica no implica que l’arquitectura del Cister hagi de considerar-se pobre: els seus edificis es construïen amb molt bona pedra, i seguien, d’acord amb l’organització diària de la vida del monjo, una distribució topogràfica dels seus espais conforme el que s’anomena “planta tipus”. Dins d’aquest esquema arquetip no faltava l’església ni el claustre, entorn del qual es disposaven la sala capitular, el locutori, l’escriptori, la sala de monjos i el calefactor, la biblioteca, el refetor i el seu lavatorium, la cuina i, en un nivell superior, el dormitori. Fora d’aquesta estructura tancada s’ubicava la infermeria, els tallers, horts, molins, i els estables; és a dir, tot l’imprescindible per al bon funcionament autònom del cenobi.

A Santa Maria de Poblet, al fons del claustre, en la part més reservada a la clausura, es conserven les edificacions de la primera època constructiva, entre les quals destaquen la infermeria antiga i l’església de sant Esteve, entorn de la qual es bastiren altres dependències inicials. Un cop la comunitat es va estabilitzar, es va escometre el projecte definitiu del conjunt monàstic, amb la gran església principal, la sala capitular i la resta de dependències necessàries entorn del claustre, sempre tenint en compte els condicionants del terreny (amb nombrosos desnivells i un fort pendent) i la rigorositat climatològica de l’apartada contrada. En la seva distribució, Poblet coincideix amb la disposició de la seva casa mare, l’abadia de Fontfroide.

L’església es va bastir al sud del claustre. Sembla que les obres ja s’iniciaren a començaments de la dècada del 1160: un document conservat del 1163 menciona donatius ad edificandum domum petrinam in monasterio Populeti, encara que no tots els historiadors identifiquen el terme domum amb el lloc de culte i, per tant, retarden el seu inici a la dècada de 1170, quan es troben més referències que nomenen de forma explícita l’església. Sigui com sigui, el temple populetà és un edifici excepcional de planta basilical -en forma de creu llatina amb tres naus-, ampli transsepte i una monumental capçalera, dotada de girola a la qual s’obriren cinc capelles radials, dedicada l’axial a sant Salvador. És possible que la mort del rei Alfons I (Alfons II d’Aragó) el 1196, que havia disposat en el seu testament ser enterrat en aquesta abadia, comportés l’adequació definitiva d’aquest rellevant espai, exemple d’experimentació arquitectònica, ja que el deambulatori incorporà les primeres voltes de creueria en el monestir. Quan l’absis ja estava culminat i en funcionament, es prosseguí amb la continuació de l’església, probablement començant pels primers trams de les naus laterals per escometre la construcció del creuer. Sembla, per diferències en els elements constructius, que les obres van sofrir una aturada o un alentiment, però després tornaren a avançar amb bon ritme cap a l’oest amb la participació d’un nou mestre que seria qui també dirigiria les obres del refetor, d’acord amb les similituds d’aquesta dependència amb la nau major. El bastiment del recinte de culte patí altres moments crítics deguts a la manca de recursos econòmics, que tornaren a retardar el procés constrictiu, o fins i tot problemes greus d’estabilitat: dins la primera meitat del segle XIV, en temps de l’abat Copons (que accedí al pontificat el 1316), es van haver de refer les voltes de la nau de l’Epístola, segurament desestabilitzades per la construcció de capelles laterals que, a l’obrir-se en el mur extern, afectà tot el conjunt de l’obra (es pot veure encara la inclinació de la part alta de la nau major, que fins i tot avui planteja dubtes sobre la seva solidesa). És per això que els cobriments d’ambdues naus laterals són sensiblement diferents: només el del costat de l’Evangeli es conserva en el seu estat original. A les acaballes del segle XIII es realitzaria la portalada principal, amb arc de mig punt  amb les seves arquivoltes motllurades i un timpà que presenta un elegant crismó esculpit i pintat. Una mica després s’erigí la galilea, que aviat tingué una funció funerària. No seria fins al pontificat de l’abat Copons quan s’aixecà el característic cimbori, en realitat fals, ja que no està obert a l’església per la part interior.

Desconeixem quan es va a començar a bastir el claustre, però sí sabem per l’estil que va ser a començaments del segle XIII quan es construïren, per aquest ordre, la galeria meridional (adjacent a l’església), el templet del lavabo davant el refetor (encara no edificat malgrat la seva aparença romànica) i la façana de la sala capitular. Com queda dit, la galeria meridional és la més antiga del claustre perquè va tenir la finalitat constructiva de servir de recolzament a la nau de l’Evangeli de l’església, llavors en construcció. Aquesta antiguitat es corrobora visualment, doncs la seva fesomia és molt més sòbria que la de la resta de galeries del recinte claustral: consta d’una successió d’arcs que abracen dobles finestres amb arcs de mig punt, sustentats per dobles columnes i capitells que presenten treballs de cistelleria, filigranes vegetals i fulles de lliri planes, tan propis del Cister. El templet del lavatorium, petita obra mestra alçada abans que el refetor, és de planta hexagonal i es cobreix per una volta de tendència cupuliforme reforçada per tres nervis creuats que li donen un aspecte de creueria gallonada. Aquesta volta, que torna a mostrar el caràcter experimental dels qui la projectaren, descansa en respectius arcs de mig punt que comprenen dobles finestres també de mig punt, aquest cop coronades, en els seus carcanyols, per obertures romboïdals amb finalitat més estètica i d’il·luminació que constructiva. La façana de la sala capitular, una mica més tardana, d’avançat el segle XIII, respon a aquesta mateixa estètica i, com és habitual en els accessos d’aquestes sales emblemàtiques, consta d’una monumental porta flanquejada per dos grans finestrals geminats oberts al claustre, a través dels quals els llecs, que no podrien entrar dins el recinte al no formar part de la comunitat religiosa, podien escoltar el que es deia al capítol durant les seves reunions diàries. El seu interior presenta un espai diàfan cobert amb voltes gòtiques que exhibeixen una sèrie de precioses claus esculpides amb diversos temes relacionats amb la Redempció. Aquestes refinades voltes se sustenten per elegants pilars octogonals on convergeixen els arcs motllurats i els capitells i mènsules tallats per escultors que, segons semblen indicar els seus trets anàlegs als de l’escultura de la catedral de Tarragona, podrien procedir de les obres de la seu metropolitana.

Al costat nord del pati, davant les naus de l’església i en sentit perpendicular a la galeria per facilitar la seva ampliació si era necessari, s’edificà el refetor. És de planta rectangular, té finestrals atrompetats i es cobreix per una volta de canó apuntada amb faixons que descansen sobre pilastres que baixen fins les respectives mènsules suspeses i encastades a mitja alçada del gruix mur, en el qual hi ha el prescriptiu púlpit per tal que el monjo lector reciti les lectures pertinents. Les últimes recerques afirmen que es més tardà del que la historiografia havia mantingut malgrat la seva aparença: donades les seves similituds formals amb la nau central de l’església, hauria estat començat al segle XIII i projectat pel mateix magister operis si bé, al ser més petit en extensió i alçada, es conclouria molt abans, probablement també a mans de diferents operaris donades les divergències en les seves marques de picapedrers. Al costat es troba la cuina, que encara conserva la finestreta per passar els plats al refetor i la clau de volta discoïdal foradada amb un orifici per la sortida de fums.

Poc després s’escometé l’extens dormitori, localitzat just a sobre de la sagristia, la sala capitular, el locutori i la sala de monjos, avui biblioteca del monestir. Per la construcció d’aquests espais consten diverses donacions, entre les quals destaca la de l’arquebisbe de Tarragona Pere d’Albalat, realitzada el 1247 per a la “construcció de la sagristia, la sala capitular, el locutori, el noviciat i el dormitori”, és a dir, totes les dependències de la part oriental del claustre, disposades gairebé en un únic bloc. Totes aquestes obres es realitzaren amb rapidesa, òbviament primer les del pis inferior, amb murs sòlids i potents pilars per sostenir les fermes voltes que, en poc temps, servirien de base per sostenir l’espectacular dormitori de la planta superior. Aquest, de planta rectangular i de grans dimensions, exhibeix una coberta de fusta a doble vessant sostinguda per dinou arcs apuntats diafragmàtics que recolzen sobre les seves respectives mènsules esculpides amb els temes habituals del Cister. La seqüència d’aquest cobriment genial originà un espai diàfan amb una exquisida successió de llums i ombres que ha fet que aquest dormitori hagi estat considerat com el més espectacular del segle XIII, només comparable al de l’homònim cenobi cistercenc, tan proper, de Santes Creus. El desconeixement de les característiques del subsòl en el moment de la seva construcció provocaren greus problemes d’assentament, obligant els constructors a cercar solucions d’emergència que han estat precisades en els recents treballs de restauració.

El recinte monàstic resultant aviat es complementà amb altres intervencions rellevants projectades pels reis de la Corona d’Aragó, especialment Pere III (IV d’Aragó) el Cerimoniós (1336-1387) i el seu segon fill, Martí I l’Humà, també dit l’Eclesiàstic (1397-1410). El rei Pere va ordenar erigir les imponents muralles, unes noves cambres reials i una magnífica biblioteca, promocions que cal relacionar directament amb la seva voluntat d’establir Poblet com a panteó reial de la seva dinastia. Per aquest motiu, decidí comissionar, dins la dècada de 1340, una sèrie de tombes amb les representacions jacents per als seus predecessors Alfons I (II d’Aragó) i Jaume I, i per a ell mateix, les seves esposes i el seu fill primogènit i la seva muller que s’havien de col·locar sobre uns arcs diafragmàtics en l’anomenada capella reial, just al creuer de l’església. El segon dels seus fills, anomenat Martí i que esdevingué rei de forma sobrevinguda per mort accidental del seu germà Joan I, erigí entre 1398 i 1406 un palau sobre la galeria oest del claustre, àmbit palatí projectat pel magister domorum Berges (Arnau Bargués) amb l’ajuda de l’escultor o piquer de Barchinona François Salau. Des del punt de vista arquitectònic el Palau del Rei Martí ha estat considerat com una de les joies de l’art gòtic civil català, malgrat que el sobirà morí el 1410 sense haver-lo vist enllestit.


4.- Bibliografia més recent i webgrafia:

Agustí Altisent, Història de Poblet, L’Espluga de Francolí, 1974 [edició actualitzada i comentada a cura de Maria Bonet i Octavi Vilà, 2014]; Alexandre Masoliver “El monestir de Poblet”, dins Antoni Pladevall (dir.), L’art gòtic a Catalunya, Arquitectura II, Barcelona, 2003, pp. 199-202; Emma Liaño, “La época del Císter y de las nuevas catedrales en la Corona de Aragón”, dins M. Carmen Lacarra (coord.), Arte de épocas inciertas. De la Edad Media a la Edad Contemporánea, Zaragoza, 2009, pp. 47-102; Jorge Portal i altres, Plan Director para futuras intervenciones en el conjunto construido del Real Monasterio de Santa María de Poblet, Madrid, 2010; Emma Liaño, “Poblet y Santes Creus. Nuevas precisions cronológicas y terminológicas”, Boletín Museo e Instituto Camón Aznar, 2010; Jorge Portal i José Luis González, “La Iglesia del Real Monasterio de Santa María de Poblet: pasado y presente de un desequilibrio”, dins Santiago Huerta i Fabián López (eds.), Actas del Octavo Congreso Nacional de Historia de la Construcción, Madrid, 2013, pp. 893-900; Emma Liano, “Monasterio de Santa María de Poblet”, dins Jordi Camps i Manuel Castiñeiras (dirs.), Enciclopedia del Románico en Cataluña, 2015, pp. 346-376; Esther Lozano i Marta Serrano, “La renovación arquitectónica en la segunda mitad del siglo XII: el fenómeno de las grandes Iglesias en el valle del Ebro”, dins Marta Poza y Diana Olivares (eds.), Alfonso VIII y Leonor de Inglaterra: confluencias artísticas en el entorno de 1200, 2017, Madrid, pp. 503-535.

http://www.arquivoltas.com/33-tarragona/01-poblet1.htm

https://www.youtube.com/watch?v=cby5z-owZRQ


[1]El delme és el dret d’una desena part o d’una fracció variable de la collita, que es pagava a l’Església, al rei o a d’altres senyors.

[2]Element arquitectònic molt habitual en el gòtic. Es tracta d’una peça que sobresurt del mur en forma de mènsula que fa les funcions de basament a l’arrencament d’un arc o del nervi d’una volta.