Seu Vella, catedral Lleida. Catalunya-Espanya

ACTIVITATS

Context històric i artístic

Models, influències i pervivències

Tècniques artístiques i materialitat

Fonts documentals

GALERIA FOTOGRÀFICA

Fes click a les fotos.

1.- Fitxa tècnica:

Títol: Seu Vella de Lleida, catedral. 

Autor: Sabem de la presència de Pere de Coma (a finals del segle XII) i de la de Guillem d’Enill (qui el 1330 treballava al claustre), entre d’altres artistes.

Cronologia: Finals del segle XII encara que l’església fou consagrada l’any 1278. La construcció del claustre s’ha datat entre la segona meitat del segle XIII i el XV, i la del campanar octogonal al XIII.

Estil: Romànic a l’església, gòtic al claustre.

Gènere: Arquitectura. Escultura als capitells interiors del temple, al claustre i a les portalades.

Materials: Pedra. Vitralls.

Dimensions: Les mides de la nau central són de 70 m. de longitud, 13 m. d’amplada i 19 m. d’alçada. Les naus laterals tenen 30 m. de longitud, 8 m. d’amplada i 10,5 m. d’alçada. El creuer té la mateixa alçada que la nau central, 10 m. d’amplada i 53 m. de llarg des de la façana nord a la façana sud. L’alçària de la nau major des del paviment medieval fins a la línia d’impostes és de 39 peus, pràcticament igual a la seva amplada i es defineix, per tant, una forma ad quadratum. El campanar és el més alt de la Corona d’Aragó (amb 60 m.).

Localització (original i actual): Turó al mig de la ciutat de Lleida, dominant la plana del Segre.

Funció: Edifici de culte cristià. Catedral, ara amb utilització litúrgica ocasional. Des d’abans del segle XII el turó era el lloc on estava la mesquita i la Suda musulmanes (utilitzada com Castell del Rei en època medieval). Al 1707 es tancà la catedral i el 1720 el conjunt es va ocupar militarment fins al 1848.

Rellevància en la Història de l’Art: Alta


2.- Contextualització i datació:

Per entendre la realització d’aquesta catedral, hem de recordar que fins la conquesta cristiana del 1149, la ciutat era la Larida musulmana. La mesquita major, ubicada després del 719 sobre la catedral visigòtica, va ser consagrada com a temple cristià (Santa Maria in sede) pel bisbe Guillem Pere de Ravidats i allí es va realitzar culte fins que en 1192 es van intensificar les gestions per a l’adquisició de solars per realitzar un nou temple. Va ser un any després quan el magister et fabricator Pere de Coma, establert a la ciutat des de 1180, va ser contractat per ser l’encarregat dels preparatius necessaris per engegar la construcció de la Seu[1]. No obstant, d’acord amb la descontextualizada (ubicada al mur nord de l’absis major des de 1859) i qüestionada inscripció, la primera pedra no es va col·locar fins a 1203[2].

Una revisió dels documents i una nova mirada a la materialitat permeten defensar que en les dècades de 1160-1170 es va gestar el projecte romànic. Les obres començaren per la capçalera de l’església i continuaren per les naus fins arribar a la façana principal. En una trajectòria similar a la de les construccions catedralícies de Tudela, Saragossa i Tarragona (també ocupades pels cristians a partir del segle XII), a Lleida es va realitzar una planta de creu llatina amb un interessant cimbori i cinc absis.

Obra rellevant dins la Història de l’Art europeu per la importància de la seva arquitectura, però sobretot per la qualitat i quantitat de l’escultura romànica, sovint ha estat considerada una obra de transició al gòtic, fet que minimitza la seva importància.


3.- Descripció, iconografia i aspectes més rellevants:

L’església que Pere de Coma dissenyà és de creu llatina amb tres naus cobertes mitjançant voltes apuntades i un acusat transsepte al qual s’obren cinc absis. En la intersecció dels braços de la creu s’alça un gran cimbori, que il·lumina l’espai interior, de planta octogonal sobre trompes i amb un doble cos mural que el circumda completament. El sistema de suports està format per 16 pilars cruciformes exempts amb dobles columnes adossades, cadascuna amb capitells figurats. Regular i simètric, l’edifici és solemne i monumental, com la seva façana romànica: senzilla, però imponent; façana que es comunica amb el claustre (amb una peculiar ubicació marcada pels edificis preexistents). De les seves portes, les laterals són més senzilles, i és la central la que rep tot el protagonisme.

El claustre és gòtic, de manera que les escultures romàniques es concentren en els accessos al temple: a la porta de Sant Berenguer, l’Anunciata i els Fillols, però sobretot a l’interior, on dels 200 capitells distribuïts en dues altures, prop de cinquanta són narratius. La càrrega simbòlica de l’exterior es distribueix principalment per les arquivoltes, mènsules i mètopes de les cornises, mentre que a l’interior el pes de les històries es troba en els capitells més propers a les portes i la capçalera. Aquests nuclis d’atenció, lligats a itineraris marcats per la litúrgia, s’envolten d’éssers fantàstics, animals i vegetals que accentuen la importància de les històries.

La possibilitat que l’espectador avanci i giri en qualsevol direcció fa que les lectures de l’interior de la catedral es focalitzin i es fragmentin, s’aïllin o es connectin segons la  voluntat del visitant. Els capitells insisteixen en l’Encarnació, Passió i Resurrecció amb especial interès per la Mare de Déu i els apòstols. Just en traspassar les portes: en l’àmbit nord, en els absis i en el creuer es concentra la major càrrega iconogràfica, assumpte que permet suposar que en aquests llocs el fidel s’aturava per assimilar la informació que es desplegava davant la seva mirada. Després d’entrar per la porta nord apareixen martiris de sants juntament amb miracles de Crist. En l’absis principal es mostra l’episodi del Dubte de Tomàs, la resurrecció de Llàtzer i l’Entrada de Crist a Jerusalem, inici de la Passió, complementat amb un miracle cristològic i el testimoniatge de la Resurrecció. Les imatges de l’Antic Testament es concentren en el nord-oest, les evangèliques en el sud-est i la nau central no té arguments narratius més enllà del cimbori[3]. Finalment, qui entrava per la porta sud, la dels laics (que connectava directament amb la ciutat), havia d’avançar fins al tram més proper a l’altar per trobar les escenes de la Infància.

La dispersió de les escenes impedeix modular una lectura lineal ja que el moviment de l’espectador i les obertures o tancaments dels accessos en determinats temps litúrgics dificultaven l’establiment d’un programa global i sistemàtic. Només aquell que podia penetrar en tots els espais era capaç d’enllaçar els missatges.

Aquestes escultures compten amb una altíssima qualitat que permet situar-les com la producció catalana més destacada dels segles XII-XIII juntament amb la catedral de Tarragona i el claustre de Girona. L’anàlisi de les seves característiques estilístiques ha permès identificar diferents tallers familiaritzats amb les formes italianes i influenciats pels models del sud de França.

En els segles XIII-XIV, la canònica va incrementar les seves dimensions i es va iniciar un període de grans projectes arquitectònics, engegant la construcció del claustre, el campanar, la façana gòtica i les principals capelles del temple.

Les dimensions del claustre (gairebé com l’església) el converteixen en un dels més grans de l’arquitectura gòtica europea i en un espai de referència. Les traceries dels 17 finestrals apuntats, el variat repertori dels capitells i la seva planta (lleugerament trapezoïdal) fan que sigui totalment excepcional. De forma atípica, es troba situat als peus del temple i es converteix en l’entrada, com una mena d’atri, amb tota una galeria alliberada que s’obre a la ciutat. Aquesta ubicació inusual comportà l’obligatorietat de construir a l’exterior la façana dels Apòstols.

Les poques restes pictòriques conservades, tant a l’interior com a l’exterior, són una mostra de les tasques d’embelliment que s’iniciaren amb anterioritat a la consagració de l’any 1278. La tècnica emprada majoritàriament és el fresc, encara que també hi ha algun exemple de pintura al tremp. És poc el que s’hi pot destacar donat el seu estat fragmentari.

La Porta de Sant Berenguer, encarada al Castell del Rei, és un dels dos accessos al transsepte de l’església juntament amb la Porta de l’Anunciata. És sòbria, austera i està concebuda, a partir d’un cos sobresortint, com la més senzilla de totes. L’única decoració escultòrica es troba a la cornisa de coronament, delicadament cisellada, i al crismó de la part central. Porta oposada a la de Sant Berenguer, l’Anunciata és considerada el punt de partida de l’escola de Lleida i concentra en arquivoltes, àbacs i capitells tot un món de figures contingudes en motius vegetals o sanefes que posteriorment troben la seva màxima expressió a la porta de la nau central del temple i a la Porta dels Fillols (accés obligat dels nens que havien de rebre el baptisme). El seu nom prové de les dues imatges que presidien la porta, l’arcàngel Sant Gabriel i Maria (avui al Museu diocesà de Lleida), però també va ser coneguda com el Portal del Bisbe, perquè estava situada enfront de l’antic Palau Episcopal, desaparegut l’any 1707.

El nom de la façana gòtica es deu a les imatges dels apòstols que la presidiren i que es conserven molt fragmentats. Una Mare de Déu situada al mainell i un conjunt de profetes i àngels ubicats a les arquivoltes completen la decoració d’aquesta porta, també coneguda com la porta del Judici Final (representat al timpà). Una monumental escalinata, connectava la part baixa del turó amb aquest accés de manera majestuosa.

Restauracions i problemes:

La Seu Vella va estar a punt d’ésser destruïda per ordre expressa del rei Felip V, qui havia signat l’enderrocament el 5 de juliol de 1746, ordre que finalment no es va executar per la mort del monarca, no obstant va ensorrar tot el barri medieval dels voltants. El 1781 es va consagrar la Seu Nova i el 12 de juny de 1918 es va declarar la Seu Vella Monument Nacional, però durant la Guerra Civil es va fer servir com caserna militar. No va ser fins el 1948 quan els militars la van cedir a la ciutat i cap al 1950, se’n va iniciar la restauració. El primer absis de la part nord ha desaparegut per l’explosió del polvorí de la Suda el 1812 i el segon absis d’aquest mateix costat es va convertir en sagristia al segle XV.


4.- Bibliografia més recent i webgrafia:

Eduardo Carrero, “Sobre ámbitos arquitectónicos y vida reglar del clero. La canónica de la Seu Vella de Lleida”, a Seu Vella. Anuari d’Història i cultura, 3, 2001, pp. 151-190; Joaquín Yarza, “Primeros talleres de escultura en la Seu Vella de Lleida”, a Congrés de la Seu Vella de Lleida, Lleida, 1991, pp. 39-53; Josep Lluis Ribes Foguet, Traces medievals. Ars et scientia. Proporcions harmòniques i construcció de la Seu Vella de Lleida (segle XIII), Lleida, 2003; Meritxell Niñà Jové, L’escultura del segle XIII de la Seu Vella de Lleida, unpublished PhD, Universitat de Lleida, 2014; i Francesc Fité Llevot, A New Interpretation of the Thirteenth-century Capitals of The Ancient Cathedral of Lleida (“Seu Vella”), in Romanesque Cathedrals in Mediterranean Europe: Architecture, Ritual and Urban Context (Architectura Medii Aevi), Turnhold, 2016, pp. 245-257.

http://www.turoseuvella.cat/ca/el-conjunt-monumental

http://www.exposicionssingularsiei.cat/tracesmedievals/ars-et-scientia/i-la-seu-vella


[1] Josep Lladonosa i Pujol, “Pere de Coma, introductor de l’art romànic a Lleida”, a Serra d’Or, 2, 1962, p. 25-26; i Francesc Fité, “Els mestres d’obra d’època medieval”, a La Seu Vella. L’esplendor retrobada, Lleida, 2003, p. 51-66.

[2] Sobre la seva fiabilitat: Isidro G. Bango, “La catedral de Lleida. De la actualización de una vieja tipología templaria, conservadurismos y manierismos de su fábrica”, a Congrés de la Seu Vella de Lleida, p. 30-32. En aquesta epigrafia consten els protagonists de l’inici oficial de les obres: el bisbe Gombau de Camporells (1191-1205), el rei Pere II (1196-1213), el comte Ermengol d’Urgel, l’encarregat de l’obra el canonge Berenguer d’Obició i Pere de Coma, magister et fabricator.

[3] Zona en la qual convergeixen dues Anunciació-Visitació, un Arbre de Jesé mariològic, una roda de la fortuna, David, Samsó i un cavaller victoriós.